Textos de l'Islam

Alcorà



“En nom de Déu, el Benigne, el Misericordiós. Lloat sia Déu, Senyor dels móns: el Benigne, el Misericordiós, l’Amo del dia del Judici. Només a Tu adorem, només a Tu demanem ajuda. Mostra’ns el recte camí, el camí dels qui Tu has ajudat; no el camí dels qui mereixen la teva ira, ni el dels qui van perduts.”

Alcorà I

“Lloeu només Déu; sigueu bondadosos amb els vostres pares i parents, i amb els orfes i els pobres. Parleu amablement amb tothom, sigueu constants en la pregària, i doneu almoines.”

Alcorà II, 83

“De Déu són l’Orient i l’Occident. Miris on miris, veuràs el rostre de Déu. Déu és immens, omniscient.” [O bé:] “De Déu són el llevant i el ponent. Mireu on mireu, allà hi ha el rostre de Déu. Déu és immens, omniscient.”

Alcorà II, 115

“Recordeu-me, i jo us recordaré.”

Alcorà II, 152

“El vostre Déu és un Déu únic. No hi ha altre déu que Ell, el Benigne, el Misericordiós.”

Alcorà II, 163

“No és pietat el que gireu els vostres rostres vers el llevant o vers el ponent: sinó que són pietosos els qui creuen en Déu i en el darrer dia, en els àngels, en el Llibre i en els profetes; els que donen béns i diners per amor de Déu als parents, als orfes, als pobres, als viatgers, als necessitats, i per a alliberar esclaus; i els qui són constants en la pregària i donen almoines per a socórrer, els qui compleixen les seves promeses quan les fan i els qui són pacients en el sofriment, l’adversitat i els temps difícils. Ells són en la veritat, ells són fidels”.

Alcorà II, 177

[La dimensió vertical i l’horitzontal: Déu, el camí, el misteri (unicitat de Déu), i el germà, el pròxim, el pobre (el dia del Judici)]

“Déu! No hi ha altre déu que Ell, el Vivent, l’Etern. Ni la somnolència ni la son no s’apoderen d’Ell. A Ell pertany tot allò que hi ha als cels i tot allò que hi ha a la terra. ¿Qui podria intercedir davant d’Ell sense el seu permís? Ell coneix el passat i el futur dels homes, mentre que aquests no poden assolir el Seu coneixement més que en allò que Ell vol. El seu tron inclou els cels i la terra i Ell mai no es cansa de protegir-los. Ell és el Sublim, el Tremend."

Alcorà II, 255

[Magnífica evocació de la dimensió vertical]

"No hi ha d’haver coacció en la religió. La direcció correcta és distingeix clarament de l’error. Aquell qui rebutja les falses deïtats i creu en Déu, s’ha agafat a la nansa més ferma, que mai no es trencarà, ja que Déu hi sent i sap. Déu és l’Amic dels qui creuen. Ell els mena de les tenebres a la llum. Els qui no creuen, en canvi, tenen com a amics les falses deïtats, que els duen de la llum a les tenebres. Aquests romandran en el Foc eternament.”

Alcorà II, 256-257

“Aquells que gasten la seva riquesa en el camí de Déu sense vanar-se de la seva despesa ni obrar malament, tindran la seva recompensa amb el seu Senyor. No tenen res a témer, ni patiran afliccions. Paraules bondadoses i de perdó valen més que l’almoina seguida d’iniquitat. Déu no té necessitats, és supremament compassiu. Creients, no anul·leu les vostres almoines recordant la vostra generositat, o obrant malament, com fan els que gasten la seva riquesa per a ser vistos per la gent, sense creure en Déu ni en el darrer dia. Són com una roca coberta de terra sobre la que cau un aiguat i la deixa despullada: no poden esperar res pel que han merescut. Déu no guia a la gent que el rebutja. I l’exemple dels que gasten la seva riquesa per agradar a Déu i enfortir la seva ànima és semblant a un jardí sobre un turó. L’aiguat hi cau i fa que els seus fruits es dupliquin; i si no hi cau l’aiguat, hi cau al menys la rosada. Déu veu tot el que feu.”

Alcorà II, 262-265

“El missatger creu en el que li ha estat revelat pel seu Senyor, i el mateix fan els creients. Tots creuen en Déu, en els seus àngels, en els llibres de Déu i en els seus enviats. Diuen: “Nosaltres no fem distincions entre cada un dels profetes de Déu.” Diuen: “Nosaltres sentim i obeïm. Demanem el teu perdó, oh Senyor nostre, ja que cap a Tu porta el camí”. Déu no obliga a ningú a fer el que està més enllà de la seva capacitat. El que cadascú hagi fet redundarà en el seu propi bé o en el seu propi mal. Senyor nostre, no ens castiguis pels nostres oblits o pels nostres errors. I per bondat, Senyor nostre, no ens imposis una càrrega com la que vas imposar a aquells que ens van precedir. I per bondat, Senyor nostre, no ens facis suportar allò per al que no tenim prou força. Atorga’ns el teu perdó i oblida les nostres faltes. Tingues misericòrdia de nosaltres. Tu ests el nostre protector; protegeix-nos, doncs, contra els ingrats.”

Alcorà II, 285-286

“Déu: res no és digne de lloança excepte Déu, el vivent, l’etern. [només Déu mereix ser lloat; res és absolutitzable (ni la parella, ni els fills, ni la pàtria, ni la feina, ni una dèria…] Déu us va enviar el Llibre amb la veritat, confirmant la veritat dels missatges anteriors. Déu envià abans la Torah i l’Evangeli, com a guies per a la humanitat; i Déu envià el Criteri. Certament per als qui rebutgen els signes de Déu existeix un càstig terrible; Déu és un poderós venjador. [l’aspecte terrible, tremend, de la divinitat; Déu fascina i aterroritza, acull i amenaça, pot premiar i castigar, pot perdonar i venjar-se, pot “els dos cantons”, és omnipotent; la seva existència fa exultar i esfereeix] Res no s’amaga als ulls de Déu, ni en la terra ni en el cel. [Déu és omniscient: tot ho sap, res se li escapa, ni el més íntim de la nostra consciència, ni el més secret dels nostres gestos > tot compta, res és irrellevant, cal harmonitzar tots els aspectes de la nostra vida, no uns si i els altres no] Déu és qui us forma en el si de les vostres mares, segons la seva Voluntat: res no és digne de lloança excepte Déu, l’omnipotent, l’omniscient. Déu és qui t’envià el Llibre; en ell s’hi troben versets confirmats que són la matriu del llibre, i d’altres que són equívocs. Aquells en el cor dels quals hi ha desviació segueixen els equívocs, cercant la dissensió, i per ganes de donar-ne la interpretació. Però ningú no coneix la seva significació original, excepte Déu. Els veritablement arrelats en el coneixement diuen: “Creiem en ell [el Llibre]; tot ell ve de Déu”. Però ningú no es deixa aconsellar, excepte els de bon cor.”

Alcorà III, 2-7

“Déu testimonia que res és realment digne de lloança excepte Déu, que vetlla per l’equitat, i el mateix fan els àngels i els homes que tenen coneixement. Res no hi ha digne de lloança excepte Déu, compendi de poder i de saviesa. Certament, la religió, per a Déu, és lliurament (islam): i aquells als qui se’ls donà el Llibre no van discrepar, per inflor i enveja entre sí, fins que els arribà la Revelació. Pel que fa als que rebutgen els signes de Déu, Déu és ràpid en prendre-ho en compte. I si discuteixen amb tu, digues: “He sotmès el meu ésser a Déu, i també s’han sotmès els qui m’han seguit.” I digues a aquells als qui se’ls revelà el Llibre i als que no el van rebre: “Us sotmeteu a Déu?” I si es sotmeten, estan ben orientats. Però si es giren d’esquena, la teva única responsabilitat és transmetre el missatge. Déu veu bé els seus servents. Pel que fa als que rebutgen els signes de Déu, maten els profetes, separant-se de la veritat, i maten als que reclamen justícia, anuncia’ls-hi un terrible sofriment. Són aquells les obres dels quals seran vanes en aquest i en l’altre món; i no tindran defensors ni protectors.”

Alcorà III, 18-22

“Digues: “Tant si amagueu el que teniu al cor com si ho reveleu, Déu ho coneix. I coneix el que hi ha als cels i el que hi ha a la terra. Déu té poder sobre totes les coses. El dia que cada ànima sigui portada a posar-se davant el bé que hagi realitzat i el mal que hagi comès, desitjarà que existeixi un gran espai entre ella mateixa i el seu propi mal. Déu us fa ser cautelosos amb ell: Déu és clement amb els seus servents.”

Alcorà III, 29-30

“La Veritat ve del teu Senyor; no siguis, doncs, dels que dubten.”

Alcorà III, 60

“Creients! Sigueu fidels a Déu amb tota la fidelitat que li és deguda, i no moriu sense submissió conscient a Déu. Poseu-vos tots sota la protecció de Déu i no us dividiu. Recordeu la bondat de Déu envers vosaltres: quan éreu enemics ell reconcilià els vostres cors, i us vàreu fer germans per la gràcia de Déu. Éreu tocant a un abisme de foc, i Déu us en deslliurà. Així fa evidents Déu els seus signes per a vosaltres, per tal que pugueu ser ben guiats. Construïu una comunitat que preconitzi el bé i s’uneixi a allò que és just i prohibeixi allò que és reprovable. Els qui obrin així seran els benaurats. I no sigueu com aquells que es divideixen i es barallen després d’haver-los-hi arribat els aclariments; aquests tindran un càstig terrible.”

Alcorà III, 102-105

“Creients, no rebeu interessos usurers, multiplicats un i altre cop; sigueu fidels a Déu, i potser, així, sereu benaurats.”

Alcorà III, 130

“I afanyeu-vos a obtenir el perdó del vostre Senyor i un Jardí vast com els cels i la terra, preparat per als justos, aquells que són generosos en els bons temps i en els mals temps, reprimeixen la seva ira i perdonen els altres, ja que Déu estima els qui fan el bé, aquells que, quan han comès una iniquitat o han enganyat a les seves pròpies ànimes, invoquen Déu i cerquen el perdó de les seves faltes -¿i qui perdona les faltes sinó Déu?- i que no reincideixen amb coneixement. [arrepentiment: invocació a Déu demanant perdó; capacitat d’establir distància amb un mateix, d’autoanàlisi, i de voluntat de canvi, demanant l’ajut diví donada la consciència de la dificultat de canviar] La seva recompensa és el perdó del seu Senyor i jardins sota els que flueixen rierols, en els que romandran per sempre. Quan agradable és la recompensa per als qui fan el bé! Abans de vosaltres s’han donat càstigs exemplars. Recorreu, doncs, la terra i vegeu com han acabat els que menysprearen als enviats!”

Alcorà III, 133-137

“Si Déu us ajuda, ningú no us podrà vèncer. Si Déu us abandona, qui us podrà socórrer? Que els creients posin la seva confiança en Déu!"

Alcorà III, 160

“Sereu, certament, provats en les vostres possessions i en les vostres persones. I, certament, en sentireu de gruixudes dels qui reberen el Llibre abans que vosaltres i dels que idolatren les coses. Però sigueu pacients i justos, aquesta és la fermesa que cal.”

Alcorà III, 186

“I de fet existeixen entre les gent del Llibre els qui creuen en Déu i en el que us fou revelat i en el que els fou revelat. Humils davant Déu, no han malvenut els signes de Déu. Aquests tindran la seva recompensa prop del seu Senyor. Déu és ràpid en ajustar comptes. Creients, sigueu pacients i persevereu, i sigueu ferms i constants; i estigueu atents a Déu, i així potser tindreu felicitat.”

Alcorà III, 199-200

“Oh, humans, sigueu fidels al vostre Senyor, que us va crear a partir d’un sol ésser i creà d’ell a la seva companya, i d’ells dos va escampar molts homes i dones. Sigueu fidels a Déu, en el nom del qual demaneu coses, i respecteu les relacions de consanguinitat, ja que Déu us vigila. Doneu als orfes els bens que els pertanyen, sense canviar el dolent (vostre) pel bo (seu), o consumir la seva riquesa ajuntant-la amb la vostra, ja que això és un greu delicte. I si teniu por de no poder, potser, fer justícia als orfes, caseu-vos llavors amb dones que us agradin, dues, tres o quatre; però si teniu por de no poder, potser, tractar-les amb equitat, llavors caseu-vos només amb una, o amb una serventa sota la vostra custòdia: així evitareu millor l’obrar malament. [el famós text sobre la poligàmia; cal prestar atenció al context en el que s’enuncia] Doneu a les dones les seves dots com a regal; però si us afavoreixen amb una part per pròpia voluntat, llavors fruïu-ne com a quelcom de profitós i saludable. [la dot com a assegurança per a la dona en cas de divorci, viudetat…] No doneu als incapaços la propietat que Déu us va atorgar per subsistir, però sustenteu-los d’ella i vestiu-los, i parleu-los amb paraules amables. Proveu als orfes fins que arribin a l’edat de casar-se; i si percebeu en ells integritat i raó, lliureu-los-hi la seva hisenda. No la consumiu pròdigament o amb presses abans de la seva majoria d’edat. I que el tutor que sigui ric no n’agafi res, i que el tutor que sigui pobre n’agafi amb honestedat. I quan feu la devolució de la seva propietat, feu que hi hagi testimonis, encara que amb Déu n’hi hagi prou per passar comptes... Hi ha una part pels homes del que deixin els seus pares i els seus parents més propers, i hi ha una part per a les dones del que deixin els seus pares i els seus parents més propers: sigui poc o molt, hi ha una part determinada. I quan parents, orfes o pobres siguin presents a la partició, doneu-los-hi llavors alguna cosa d’ella, i parleu-los-hi amb paraules amables.”

Alcorà IV, 1-8

“Déu vol il·luminar-vos i guiar-vos pel camí dels qui us van precedir, i girar-se envers vosaltres. Déu és l’Omniscient, infinitament savi. Déu vol girar-se envers vosaltres, mentre els qui segueixen les seves passions volen que us desvieu definitivament de Déu. Déu vol alleugerir la vostra càrrega, ja que els humans van ser creats febles. Creients! No us devoreu les vostre riqueses els uns als altres en va. Que hi hagi comerç per acord mutu. I no us mateu entre vosaltres; ja que en veritat Déu ha estat misericordiós amb vosaltres. A qualsevol que mati per enemistat i iniquament el llençarem al foc; i això és fàcil per Déu. Si eviteu el més greu del que se us ha prohibit, esborrarem els vostres pecats i us conduirem a una noble entrada (al Paradís)."

Alcorà IV, 26-31

“Serviu Déu i no associeu res amb Déu. Sigueu bons amb els vostres pares i parents, amb els orfes i els pobres, amb els veïns propers i els veïns llunyans, amb el company que és al vostre costat, amb el viatger i amb els vostres servents. Ja que Déu no estima als arrogants, als jactanciosos, als avars i als que porten a d’altres a ser avars, als que amaguen el favor que Déu els ha donat per la seva divina gràcia. I hem preparat un càstig humiliant pels ingrats, i pels que gasten els seus diners per a ser vistos per la gent, sense creure en Déu ni en el darrer dia. I si algú té per company al Pervertidor, mal company té! ¿Què els hi hauria costat haver cregut en Déu i en el darrer dia i esmerçat en almoines part del que Déu els proveí? Déu els coneix molt bé. Déu no farà ni el pes d’un àtom d’injustícia a ningú. I si existeix alguna obra bona, Déu la duplicarà i donarà, per part seva, una magnífica recompensa.”

Alcorà IV, 36-40

“¿I qui és millor, pel que fa a religió, que aquell que sotmet el seu ésser a Déu, fa el bé i segueix el camí d’Abraham, a la recerca de la veritat? Déu prengué a Abraham com a amic.”

Alcorà IV, 125

[Abraham, pare dels creients per haver estat disposat a oferir el seu bé més preuat, el seu únic fill, a la divinitat; però Déu en té prou amb l’actitud]

“Pels qui creuen en Déu i en els seus Enviats, i no fan distincions entre els Enviats, la seva recompensa serà imminent; ja que Déu és indulgent i misericordiós.”

Alcorà IV, 152

“Gent del Llibre (cristians), no exagereu en la vostra religió, i no digueu de Déu res sinó la veritat. L’Ungit, Jesús, fill de Maria, és només un Enviat de Déu, i una Paraula de Déu concedida a Maria, i un Esperit de Déu. Creieu, doncs, en Déu i en els enviats de Déu. I no parleu d’una Trinitat; seria millor que us deturéssiu. Déu és només un Déu únic. Glòria a Déu! Tenir un fill... Seu és tot el que hi ha als cels i a la terra… Déu és suficient com a protector. [la crítica del cristianisme] L’Ungit no tindrà a menys ser un servent de Déu, ni tampoc els àngels propers a Déu. I els que menyspreen la lloança a Déu i s’engrandeixen a ells mateixos, Déu els congregarà, a tots ells. Pel que fa als que creguin i facin bones obres, Déu els donarà, per la seva divina gràcia, la seva recompensa i fins i tot més. Però a aquells que siguin menyspreadors i arrogants, Déu els castigarà amb un dolorós turment; i no trobaran, fora de Déu, ni amics ni defensors. [la distinció entre “els qui creuen (dimensió vertical) i fan bones obres (dimensió horitzontal)”, o sigui els seguidors del recte camí, i els “menyspreadors i arrogants”, que “menyspreen la lloança a Déu i s’engrandeixen a ells mateixos” (enfortiment de l’ego), els refusadors del recte camí. Hi ha dos camins, dues dinàmiques humanes possibles, una de vàlida i una d’errònia, i cal trobar la vàlida, la via recta] Oh humans, us ha arribat una prova evident del vostre Senyor, us hem revelat una clara Llum. Als qui creguin, doncs, en Déu i s’aferrin a Ell, els admetrà a la seva misericòrdia i a la seva gràcia. I Déu els guiarà envers el diví per una via recta."

Alcorà IV, 171-175

“Oh els que creieu! Sigueu fidels a Déu i busqueu el mitjà d’apropar-vos a Ell! Combatiu per la seva causa! Potser, així, estareu entre els benaurats.”

Alcorà V, 35

“Nosaltres fórem els qui revelàrem la Torah, que conté Guia i Llum. Els profetes que es varen sotmetre a Déu van administrar justícia als jueus segons ella, tal com van fer els rabins i sacerdots, ja que se’ls havia confiat el llibre de Déu i eren els seus testimonis. No tingueu por, doncs, de la gent, més aviat tingueu por de Mi; i no malveneu els meus signes. Els qui no jutgin segons el que Déu ha revelat, aquests són els ingrats incrèduls.”

Alcorà V, 44

“I vàrem fer que els succeís Jesús, fill de Maria, en confirmació del que ja hi havia a la Torah; i li vam donar l’Evangeli, que conté Guia i Llum, en confirmació del que ja hi havia a la Torah i com a Guia i Exhortació pels fidels. Que les gents de l’Evangeli jutgin segons el que Déu revelà en ell; els que no jutgin segons el que Déu ha revelat, ells són els rebels. I t’hem revelat el Llibre amb la Veritat, en confirmació i com a custòdia del que ja hi havia de l’Escriptura. Jutja, doncs, entre ells conforme al que Déu t’ha revelat. No segueixis les seves passions, que t’aparten de la veritat que se t’ha revelat. Per a cada un de vosaltres hem establert una norma i un camí. Si Déu ho hagués volgut, hauria fet de vosaltres un sol poble; però Déu us prova respecte al que heu rebut. Competiu en virtut; Déu és el vostre destí, el de tots: ja us informarà Déu sobre allò en que discrepàveu. [la confrontació amb jueus i cristians: acceptació de la diversitat de tradicions (si Déu ho hagués volgut, hauria fet de vosaltres un sol poble… competiu en virtut… és cosa de Déu –no dels homes- informar-vos sobre allò en que discrepàveu…] Jutja entre ells conforme al que Déu ha revelat. No segueixis les seves passions. Compte, intenten separar-te d’una part del que Déu t’ha revelat. I si s’aparten, sàpigues que és desig de Déu castigar-los per alguns dels seus crims. Part de la humanitat és certament rebel. ¿Busquen, doncs, el judici de la ignorància? ¿Qui millor que Déu com a jutge per un poble que està convençut (de la Veritat)?"

Alcorà V, 46-50

“Missatger, dona a conèixer el que el teu Senyor t’ha revelat, ja que si no ho fas no hauràs transmès el missatge diví. I Déu et protegirà dels homes; ja que Déu no guia al poble que s’hi nega. Digues: “Gent del Llibre, us falta fonament mentre no practiqueu la Torah, l’Evangeli i la Revelació que heu rebut del vostre Senyor.” Però el que t’ha estat revelat pel teu Senyor augmentarà en molts d’ells la rebel·lió i la incredulitat. No t’afligeixis, doncs, per un poble ingrat. Sens dubte, siguin musulmans, jueus, sabeus o cristians, els qui creuen en Déu i en el darrer dia i els qui fan el bé no tenen res a témer i no estaran tristos.”

Alcorà V, 67-69

“Lloat sia Déu, que creà els cels i la terra i va instituir l’obscuritat i la llum; però els ingrats equiparen a d’altres amb el seu Senyor. Déu és qui us creà de fang i fixà un termini (a la vostra vida). Existeix un terme fixat en presència de Déu. I encara dubteu... Déu és l’únic digne de lloança als cels i a la terra. Coneix els vostres secrets i les vostres manifestacions. Sap el que mereixeu.”

Alcorà VI, 1-3

“I la vida en aquest món no és més que joc i diversió: sens dubte la llar a l’altra vida és millor per als justos; és que no ho entendreu?"

Alcorà VI, 32

“Digues: “No us dic que jo posseeixi els tresors de Déu i que conegui les coses ocultes. No us dic que jo sigui un àngel. Jo només dic el que m’ha estat revelat.””

Alcorà VI, 50

[interessant manera de definir al mateix Muhammad, d’explicar la mena de mandat que Déu li dona: ell només és transmissor, missatger]

“Ell posseeix les claus de l’ocult; només Ell les coneix. Ell sap el que hi ha a la terra i al mar; i ni una sola fulla cau sense que Déu ho sàpiga. I no hi ha un sol gra en l’obscuritat de la terra, ni un bri verd, ni un bri sec, que no estigui en un Llibre obert.”

Alcorà VI, 59

[nova visió poètica de l’omnisciència divina]

“¿Buscaré, doncs, un jutge que no sigui Déu, essent Ell qui us ha revelat el Llibre clarament explicat? Aquells als qui vam donar el Llibre saben bé que és una revelació del vostre Senyor amb la Veritat: no sigueu, doncs, dels que dubten. La paraula del teu Senyor s’ha acomplert en veritat i en justícia. Ningú pot canviar les Seves paraules. Ell és qui tot ho sent, tot ho sap. Però si haguessis d’obeir a la majoria dels que estan a la terra, t’apartarien del camí de Déu: ja que ells només fan que inventar i suposar. Certament, el teu Senyor sap millor que ningú qui s’aparta del camí de Déu i qui són els ben guiats.”

Alcorà VI, 114-117

“I us vam crear i donar forma, i després vam dir als àngels: “Postreu-vos davant d’Adam.”: I ells es postraren, excepte Iblis, que no es postrà. Li fou dit: “Què t’ha impedit postrar-te quan Jo t’ho he manat?” Ell contestà: “Valc més que aquesta criatura. A mi em vas crear de foc, mentre que a ell el vas crear de fang.” Li fou dit: “Baixa, doncs, d’aquí (del Paradís): no et correspon enaltir-te a tu mateix aquí. Surt, doncs, ets dels detestables.” Ell contestà: “Concedeix-me una treva fins el dia que ressuscitin.” Li fou dit: “Compta’t entre aquells als qui és donat esperar.” Ell contestà: “Ja que Tu m’has extraviat, els aguaitaré en el Teu camí recte. Els hostilitzaré per davant i per darrera, per la dreta i per l’esquerra. I veuràs que la majoria d’ells no són agraïts envers Tu.” Li fou dit: “Surt d’aquí, menyspreat i rebutjat! Si algú et segueix, ompliré l’infern amb tots vosaltres.” “Tu, Adam, mora en el jardí, tu i la teva esposa, i mengeu del que us plagui; però no us apropeu a aquest arbre; sinó, us convertireu en impius.” Llavors l’Obsessionador els hi xiuxiuejà suggeriments per posar al descobert la seva nuesa, que se’ls havia ocultat, i va dir: “ El vostre Senyor us ha prohibit apropar-vos a aquest arbre només per por a que us convertiu en àngels, que us feu immortals.” I els jurà: “De debò, soc un fidel conseller per a vosaltres!” Així feu caure els dos per mitjà de l’esperança vana. I quan tots dos tastaren de l’arbre, va quedar al descobert la seva nuesa; i van començar a cosir juntes fulles del jardí per cobrir-se. I el seu Senyor els convocà: “Que no us vaig prohibir aquest arbre i us vaig dir que l’Obsessionador era per a vosaltres un enemic declarat?” Ells respongueren: “Senyor! Hem estat injustos amb nosaltres mateixos! Si no ens perdones i tens misericòrdia de nosaltres, estarem certament perduts.” Els hi fou dit: “Baixeu! Hi haurà odi entre vosaltres. La terra serà per algun temps la vostra llar i el vostre lloc de goig.” Els hi fou dit: “Allí viureu, allí morireu i d’allí sereu trets.”

Alcorà VII, 11-25

“Fills d’Adam! Us hem donat vestits i arreus per tapar la vostra nuesa; però el millor vestit és la pietat. És un signe de Déu. Així potser prestin (els humans) atenció. Fills d’Adam! Que l’Obsessionador no us tempti com quan va fer que el vostre pare i la vostra mare fossin expulsats del jardí, prenent-los els vestits per mostrar-los la seva nuesa. Per cert, que ell i la seva banda us veuen, i vosaltres no els veieu: doncs hem fet a les obsessions amigues dels mancats de fe. I quan fan alguna cosa vergonyosa, diuen: “Ho vam veure fer als nostre pares, i Déu ens ho ha manat.” Digues: “Certament, Déu no ordena res que sigui vergonyós: dieu de Déu el que no sabeu?” Digues: “El meu Senyor ha ordenat justícia. Adreceu-vos a Ell sempre que pregueu i invoqueu-lo, retent-li culte amb sinceritat. Haureu de retornar a l’estat en que us va crear.” Déu ha guiat a alguns, però d’altres han merescut extraviar-se, per haver preferit les obsessions en lloc de Déu i pensar que eren ells els guiats.

Alcorà VII, 26-30

[l’accent no es posa en el pecat o en la naturalesa pecadora de l’home, sinó en la temptació de l’Obssessionador (la tendència a apartar-se del recte camí, de desviar-se. Hi ha una confrontació entre Déu i les obssessions, que també es presenten com a orientacions, com a capaces de guiar (Déu és l’única obssessió, l’única guia, permesa)]

“Digues: “El meu Senyor només ha prohibit el que és vergonyós, en públic i en privat; la maldat i l’opressió injusta; i que associeu a Déu qualsevol cosa a la qual Ell no hagi conferit autoritat; i que digueu de Déu el que no sabeu.”

Alcorà VII, 33

"Sí, els hem lliurat un Llibre, l'hem explicat per tal que s'entengui bé: és una Direcció i una Misericòrdia per un poble que creu."

Alcorà VII, 52

[sobre la naturalesa de l’Alcorà: una direcció (per orientar-se cap al recte camí) i una misericòrdia (un gest de misericòrdia de Déu, que veu que l’home, sense guia externa, pels seus propis medis, no se’n surt; Déu s’apiada i envia els missatgers a comunicar el contingut orientador, el Llibre]

“Si existeix entre vosaltres un grup que creu en allò pel que he estat enviat, i un grup que no creu, sigueu pacients fins que Déu jutgi entre vosaltres, ja que Déu és el millor dels jutges.”

Alcorà VII, 87

[molt important per frenar el fanatisme: no s’ha de jutjar els infidels, és Déu l’encarregat d’això, no els homes, ell és el millor dels jutges. Cal no impacientar-se davant l’existència de gent que no entra en el camí d’obertura al misteri, de recerca de la divinitat]

“I quan Déu va extreure del llom dels fills d’Adam la seva descendència i els hi va fer donar testimoni contra ells mateixos: “No soc jo el vostre Senyor?”, van dir: “És clar que sí! En donem fe!” No fos cas que diguéssiu el dia del Judici: ”Nosaltres ho ignoràvem!”

Alcorà VII, 172

"Entre els qui hem creat hi ha una comunitat que pren la veritat per guia i que, gràcies a ella, practica la justícia."

Alcorà VII, 181

[bonica vinculació de veritat (dimensió vertical) i justícia (dimensió horitzontal): qui creu fa el bé, gràcies a creure fa el bé; l’obertura al misteri ens porta al seguiment del recte camí; qui treu l’ego del mig, esdevé bo]

“I quan es llegeix el Recitat, escolteu-lo en silenci per poder ser beneits amb la misericòrdia. I recorda el teu Senyor dins la teva ànima amb humilitat i temor reverencial, matí i tarda, sense ostentació de paraules; i no siguis dels negligents. Els que estan al costat del seu Senyor no tenen a menys lloar-lo; el glorifiquen i es postren davant d’Ell.”

Alcorà VII, 204-206

[paper dels rituals, normes per als gestos litúrgics]

“Profeta! Que Déu et sigui suficient, igual que als creients que t’han seguit! Profeta! Incita als creients al combat! Si hi ha entre vosaltres vint homes constants, venceran a dos-cents; si entre vosaltres n’hi ha cent, venceran a mil dels qui no creuen, perquè aquests són gent que no comprèn.”

Alcorà VIII, 64-65

[important: anunci de la combativitat del creient, la força, l’empenta, l’energia que dóna la veritat (i que no té “la gent que no compren”), que tant marcarà l’estil de l’Islam]

“Alegreu-vos amb el tracte que heu establert amb Ell! Aquest és l’èxit grandiós!”

Alcorà IX, 111

[important: la joia que es deriva de l’obertura al misteri: és un gest viscut com a gratificant, com a font d’energia; és “el gran èxit”, l’unic èxit veritable i sòlid]

“Digues: Amb el favor, amb la gràcia de Déu! Que s’alegrin amb això els homes!”

Alcorà X, 58

"Déu no canvia mai una societat si aquells que la componen no canvien el que hi ha en ells."

Alcorà, XIII, 11

"Digues: “Ell és el meu Senyor: no hi ha cap més déu que Ell. En Ell he confiat i cap a Ell torno.”"

Alcorà XIII, 30

[nova i bonica expressió del vigorós monoteisme islàmic, que inclou l’aspecte “confiança” (l’obertura al misteri no és una deducció racional ni un càlcul, és un acte de confiança) i l’aspecte “retorn a l’origen”, tan treballat per la tradició buddhista]

"Quan volem destruir una ciutat, la lliurem al poder dels rics."

Alcorà XVII, 16

"I recorda a Maria en la Escriptura. Es va apartar de tots els seus, de la família i del seu poble, en un lloc especial, al llevant d’on surt el sol, i va posar-hi, per aïllar-s’hi, un ample vel. Li vam enviar un missatger, el Nostre esperit, l’àngel Gabriel. Ella el va veure com un home perfecte, bell i fort, atractiu, amb tot l’aspecte de ser un home. Ella va dir: ”Jo em refugio de tu en Déu, el Misericordiós. Perquè tu tinguis por de no agradar a Déu, prou, suficientment!”. La va tranquil·litzar, dient: ”Jo només soc missatger del teu Senyor, enviat, àngel, per anunciar-te que t’ha fet do d’un bell fill, jove, fort, pur, perfecte”. Ella hi va objectar: ”Tindré jo un fill? Però si no m’ha tocat cap humà, ni tinc cap desig, ni soc cap prostituta!”. “Així serà!” digué. “El teu Senyor ha afirmat des de sempre: “Això és fàcil, per a Mi. Et vull posar com un signe miraculós, que el vegi la gent i en parli, com un fet patent, Meu, fet per la meva misericòrdia. És assumpte que tinc decidit, des de sempre!”. Va concebre i va portar, en el seu si, el nou infant. Més endavant, es va retirar, portant-lo en el seu si, a un lloc allunyat. Els dolors de part la van dirigir al tronc d’una palmera. Va arribar a dir: “Tan de bo hagués jo mort, abans d’això! Tot oblidat io jo oblidada!”. Llavors, la va cridar –era a sota-: “No t’amoïnis! No ploris més! No et desesperis! Reviu! El teu Senyor ha posat ja, a sota teu, un riuet, que surt de terra; posà també, a sobre teu, el tronc fructuós de la palmera. Agita-la, vincla, cap a tu, el tronc de la palmera, que faci caure, per a tu, dàtils de fresc. Menja, doncs, i beu, que els teus ulls s'alegrin. Si veus algú que ve, digues: “He fet jurament sagrat al Misericordiós, de privació. Per tant, no parlaré avui amb ningú””. Després, ella va anar als seus, amb ell, i el portava, a ell. Els altres deien: “Maria! Vens ara, i has fet una cosa reprensible. Germana d’Aarón! El teu pare no era un home dolent. La teva mare no era una prostituta!”. Llavors ella els indicava que parlessin amb ell. Hi objectaren: “Com podem conversar amb un que és al bressol de la seva vida, que és un infant, que no pot parlar?” El nen llavors parlà i digué: “Jo soc servidor, adorador, esclau de Déu! Ell m’ha portat l’escriptura, el llibre sagrat. Ell ha fet de mi un profeta, que mira lluny. Ell ha fet de mi un ésser beneït, allà on vagi. Ell m’ha manat que faci “salà”, les oracions i “zakà”, almoines santes, mentre jo visqui, i sigui obedient i sempre atent amb la meva mare, que m’ha criat. Ell no ha fet de mi un ésser violent, un desgraciat! La pau sigui sobre mi, el dia que vaig néixer, el dia que mori, el dia que seré enviat a donar testimoni, ressuscitat, viu”.

Alcorà XIX, 16-36

“No t’hem revelat el Recitat per fer-te desgraciat, sinó únicament com a recordatori per als qui temen a Déu, com a revelació del Creador de la terra i dels alts cels, el Compassiu instal·lat en el tron, a qui pertany tot el que existeix als cels i a la terra, i el que es troba entremig, i tot el que hi ha sota terra. No cal que pronunciïs la paraula en veu alta, ja que Déu coneix certament el secret, i el que està més recònditament ocult. Déu! No hi ha altre Déu que Ell, a qui pertanyen els noms més bonics.”

Alcorà XX, 2-8

“Déu és la llum dels cels i de la terra. La llum de Déu és comparable a un nínxol en el que hi ha una llàntia. La llàntia està en un fanal de cristall, com si fos una estrella brillant. S’encén d’un arbre beneït, una olivera, que no és d’Orient ni d’Occident, l’oli del qual il·luminaria encara que no la toqués el foc, llum sobre llum! Déu guia cap a aquesta llum a qui Ell vol. Déu proporciona paràboles als humans; ja que Déu coneix totes les coses. Aquesta llum és a les cases que Déu ha permès aixecar per tal que el seu nom hi sigui recordat, on es glorifica a Déu matí i tarda, gent a la que ni els negocis ni el comerç no distreuen del record de Déu, la constància en la pregària i el donar almoines, ja que temen el dia en el que cors i les mirades seran transformats, per tal que Déu els recompensi per les seves millors obres i els atorgui encara més de la seva divina gràcia. Ja que Déu proveeix sense mesura a qui ell vol. Pel que fa als ingrats que no tenen fe, les seves obres són com un miratge en una plana, que l’home assedegat imagina que és aigua fins que hi arriba i no troba res. Però trobaran, en canvi, Déu al seu costat, i Ell els saldarà el compte; ja que Déu és ràpid en ajustar comptes. És com una foscúria en un vast i profund oceà cobert d’onades, unes sobre les altres, amb núvols per sobre. Són tenebres sobre tenebres; si es treu la mà, amb prou feines se la pot veure. Ja que a qui Déu no l’il·lumina li falta totalment la llum. ¿Que no veus que glorifiquen Déu tots els éssers als cels i a la terra, fins i tot les aus amb les seves ales desplegades? Déu coneix la manera de pregar i de lloar de cada un d’ells, Déu sap tot el que fan. Ja que de Déu és el domini dels cels i de la terra; a Déu condueix el viatge.”

Alcorà XXIV, 35-42

“Se m’ha manat que estigui entre els submisos.”

Alcorà XXVII, 91

"No invoquis al costat de Déu cap altre déu! No hi ha Déu sinó Ell! Tota cosa, llevat la seva faç, és perible. A Ell pertany la saviesa! A Ell sereu retornats!"

Alcorà XXVIII, 88

[una altra expressió del vigorós monoteisme islàmic, que inclou l’aspecte “inconsistència de tot el que no és Ell” (però a tot arreu podem veure la seva faç, miris on miris, allà hi ha el rostre de Déu (Alcorà II, 115)… fascinant paradoxa!) i l’aspecte “retorn a l’origen”, tots dos ben treballats per la tradició buddhista]

"Déu crea la creació i la recrea i tots sereu retornats a Ell. I el dia que arribi l’hora, els criminals es desesperaran. I els seus ídols no intercediran pas per ells, i ells deixaran de creure-hi. I el dia que arribi l’hora, aquest dia seran dividits: els qui van tenir fe i van obrar bé seran portats a la joia en un jardí; mentre que els que foren incrèduls i van rebutjar els nostres signes i l‘existència de l’altra vida seran lliurats al càstig. Glorifiqueu, doncs, Déu, quan es faci de nit i quan es faci de dia! Lloat sia Déu als cels i a la terra, tant durant la nit com en ple migdia. Déu fa sortir el que és viu del que és mort, i fa sortir el que és mort del que és viu; i Déu vivifica la terra després de morta: i així és com se us traurà (de la sepultura, el dia de la Resurrecció).”

Alcorà XXX, 11-19

“Fill meu, practica la pregària, prescriu el que està be, prohibeix el que està malament. I tolera pacientment tot el que et succeeixi. Aquestes són bones disposicions. [altre cop el doble aspecte vertical-horitzontal, amb una interessant confrontació d’actituds: “prescriu” i “prohibeix”, però alhora “tolera pacientment”; com saber mantenir aquest equilibri entre exigència i tolerància?] “I no apartis el teu rostre de la gent amb arrogància o menyspreu, ni caminis altivament per la terra: ja que Déu no estima a l’arrogant jactanciós. Camina amb modèstia i abaixa la teva veu, ja que el pitjor dels sons és, certament, el bram de l’ase.”

Alcorà XXXI, 17-19

“Lloança a Déu, a qui pertany el que hi ha en els cels i el que hi ha a la terra, i a qui es deguda tota lloança en el final definitiu. Ell és el Savi, el Ben Informat. Déu coneix el que penetra a la terra i el que surt d’ella, i el que baixa del cel i el que a ell puja. Ell és el Misericordiós, l’Indulgent. Però els ingrats que no creuen han dit: “A nosaltres mai no ens arribarà l’hora.” Digues: “Oh, si, pel meu Senyor, que us arribarà! Ell coneix el que no es veu, ni un àtom li queda amagat en tot l’univers. I no hi ha res més petit que això, ni res més gran, que no estigui inscrit en un Llibre clar, per tal que Déu recompensi als qui tenen fe i fan el bé: per a ells hi haurà perdó i generós suport. Però els que s’esforcen a desacreditar els nostres signes, tindran el càstig d’un suplici terrible.” I els que han rebut el coneixement veuen que el que el teu Senyor t’ha revelat és la Veritat, i que això porta al camí de Déu, supremament poderós, totalment digne de lloança. I els ingrats que no creuen diuen: “¿Voleu que us indiquem un home que us digui que quan estigueu completament descomposts, en veritat sereu tornats a crear?” “Ha inventat una mentida contra Déu, o potser està posseït?” No, no és així! Aquells que no creuen en l’altra vida estan destinats al càstig i al profund extraviament. ¿Que potser no veuen el que els envolta als cels i a la terra? Si volguéssim, podríem fer que la terra se’ls empassés, o que un tros de cel els hi caigués al damunt. Certament, en això hi ha un signe per a tot servent que es gira envers Déu.”

Alcorà XXXIV, 1-9

“Pel Recitat, ric en saviesa, que tu ets certament un dels missatgers, i estàs en un camí recte. És una revelació feta pel Poderós, pel Misericordiós, per tal que adverteixis a un poble els avantpassats del qual no foren advertits i que, per això, no van tenir direcció. [bonica afirmació del paper de Muhammad, “un dels missatgers” i no “el” missatger, destinat a un poble concret, el poble àrab, per posar-lo en la bona direcció] S’ha acomplert la sentència contra la majoria: no creuen. Els hi hem posat argolles al coll, fins a la barbeta, de manera que no puguin moure el cap. Els hi hem posat una barrera al davant i una barrera al darrera, cobrint-los de manera que no hi puguin veure. Tan li fa que els adverteixis o no: no creuran. Tu només has d’advertir els que segueixen el Recordatori i temen al Compassiu en secret: dóna’ls notícies de perdó i de generosa i noble recompensa.

Alcorà XXXVI, 1-11

“Un signe per a ells és que fem reviure la terra morta i que sorgeixi d’ella el gra que els alimenta. Hi hem posat horts de datileres i vinyes i hem fet que brollin d’ella fonts, per tal que mengin dels seus fruits, encara que les seves pròpies mans no ho fessin. No ens estaran, doncs, agraïts? Glòria a qui va crear totes les parelles, les que la terra produeix, les dels mateixos homes, i les que ells no coneixen! I un signe per a ells és la nit, de la que vam treure el dia, quedant els homes a les fosques. I el sol segueix el seu curs en el lloc per a ell establert: aquesta és la ordre decretada pel Poderós, per l’Omniscient. I a la Lluna li hem assignat fases, fins que torna a un fi creixent. El sol no ha d’assolir la lluna, ni la nit avantatjar el dia; cada un solca la seva òrbita. I un signe per ells és que haguem portat a la seva raça carregada a l’Arca. I els hi vam fer altres naus similars en les quals navegar. I si volguéssim podríem negar-los sense que tinguessin qui els socorres. Només són salvats per misericòrdia nostra, i com a fruïció temporal. Se’ls hi diu: “Temeu el càstig que està davant vostre i el que ve després, potser sereu agraciats amb misericòrdia”… Però ni un sol dels signes del seu Senyor els va ser presentat sense que se’n apartessin. Se’ls hi diu: “Doneu del que Déu us ha proveït”. Però els que no creuen diuen als que creuen: “Alimentarem a aquells als que Déu podria haver alimentat, si volgués? Us trobeu simplement en un evident error.” I diuen: “Quan es complirà aquesta amenaça, si és veritat el que dieu?” Però no esperaran gaire. Un sol toc els sorprendrà en plena disputa, de manera que no podran fer testament, ni tornar a casa seva. I sonarà la trompeta i es precipitaran des de les tombes cap al seu Senyor. Diran: “Ai de nosaltres! ¿Qui ens treu dels nostres llits?” Això és allò amb que el Compassiu ens havia amenaçat, els enviats deien la veritat. Un sol toc, i tots compareixeran davant nostre. I aquest dia cap ànima no serà tractada injustament, sereu retribuïts pel que vàreu fer. Aquest dia, els habitants del jardí seran feliços en les seves ocupacions; ells i els seves esposes estaran a l’ombra reclinats en divans, amb tota classe de comoditats, i el que hagin demanat. Se’ls dirà de part d’un Senyor misericordiós: “Pau!” I vosaltres els criminals, mantingueu-vos a part aquest dia. ¿Que potser no vaig concertar una aliança amb vosaltres, fills d’Adam: no servir a la Obsessió, enemic declarat vostre, i servir-me a Mi, que és el recte camí? Ell ha extraviat a moltíssims de vosaltres. És que no ho enteneu? Heus aquí l’infern amb el que se us havia amenaçat: cremeu avui en ell, per haver estat ingrats. Aquest dia segellarem les seves boques, però les seves mans ens parlaran i els seus peus seran testimonis del que hagin comès.” I si volguéssim, els hi hauríem apagat els ulls; i s’haurien apressat cap al camí, però, com podrien veure’l? I si volguéssim, podríem haver-los clavat al seu lloc, per tal que no poguessin avançar ni retrocedir. A qui atorguem llarga vida, el fem encorbar. És que no ho entenen? No li hem ensenyat poesia, ja que no és apropiada per a ell: això no és més que un Recordatori i un clar Recitat, per advertir els vius, i acreditar la Paraula contra els ingrats que no creuen. ¿Que potser no han vist que hem creat per a ells, d’entre el que les nostres mans van fer, els ramats que posseeixen? I els hem fet dòcils, de manera que alguns els serveixen de muntura i altres d’aliment. I tenen altres usos per a ells, inclosa la llet per beure: no estan, doncs, agraïts? Ells prenen altres deus en lloc de prendre a Déu, però aquests déus no poden socórrer-los. Al contrari, els hi seran un exèrcit enemic. Que no t’entristeixi el que diguin! Nosaltres sabem tant el que amaguen com el que revelen. ¿Que potser no ha vist l’home que l’hem creat d’una gota d’esperma? En canvi, vet-lo aquí, porfiador declarat! Ell oblida que ha estat creat i ens llença aquest proverbi: “Qui pot donar vida a ossos podrits?” Digues: “Qui els va crear el primer cop els donarà vida, ja que ho sap crear tot. Ell va posar el foc fins i tot en l’arbre verd, de manera que vosaltres mateixos enceneu d’ell el foc.” Que potser el qui ha creat el cel i la terra no serà capaç de crear quelcom de semblant?” És clar que sí! Ell és el Creador de tot, l’Omniscient. La única ordre de Déu quan vol alguna cosa és: “Sigui!”, i és. Glòria, doncs, a aquell en la mà del qual hi ha el domini de tot, i a qui tots sereu retornats."

Alcorà XXXVI, 33-83

“Què cerqueu, a part de Déu?”

Alcorà XXXVII, 86

[fórmula simple i precisa per mostrar que l’obertura al misteri és l’única activitat amb sentit]

“Aquell a qui Déu ha obert el seu cor a l’Islam és en la llum del seu Senyor. Ai dels que tenen el cor tancat respecte a la instrucció de Déu, estan en un extraviament manifest.”

Alcorà XXXIX, 22

“Tot sobre la terra és transitori, però el rostre del teu Senyor roman.”

Alcorà LV, 26-27

[altre cop la inconsistència buddhista i la paradoxa del rostre omnipresent: miris on miris, allà hi ha la faç de Déu (Alcorà II, 115)]

“Tot en l’Univers glorifica Déu. Déu és el Poderós, l’Omniscient. Seu és el domini dels cels i de la terra. Dona la vida i dona la mort. Tot ho pot. Déu és el primer i el darrer. És manifest i ocult. Tot ho sap. Déu és qui creà el cel i la terra en sis dies, després s’instal·là al Tron. Déu coneix el que penetra a la terra i el que surt d’ella; el que baixa de cel i el que puja a ell. Déu és amb vosaltres, us trobeu on us trobeu: i Déu veu bé el que feu. Seu és el domini dels cels i de la terra. Tot serà retornat a Ell. Déu fa que la nit entri en el dia, i que el dia entri en la nit. Coneix el fons dels cors."

Alcorà LVII, 1-6

"Creieu en Déu i en el seu enviat! Doneu almoina dels béns dels que Ell us ha fet hereus: ja que aquells d’entre vosaltres que hagin cregut i donat almoina tindran una gran recompensa. ¿Què us passa que no creieu en Déu, si el missatger us convida a creure en el vostre Senyor, que ha concertat un pacte amb vosaltres, si sou fidels creients? És Déu qui revela al seu servent signes evidents per portar-vos de les tenebres a la llum. En veritat Déu és benèvol i misericordiós amb vosaltres. I què passa que no gasteu en la causa de Déu, tot i que a ell pertany l’herència dels cels i de la terra? No seran iguals entre vosaltres els que van gastar i combatre abans de la victòria: gaudiran d’una més gran dignitat que els que gastaren i combateren després d’ella. Però a tots Déu els ha promès una bona recompensa. Déu està plenament al corrent de tot el que feu."

Alcorà LVII, 7-10

“No passa cap desgràcia, ni a la terra ni a vosaltres mateixos, que no estigui en una Escriptura abans que l’ocasionem. És cosa fàcil per Déu. És per tal que no desespereu si no aconseguiu quelcom i no us alegreu massa pel que us és donat.”

Alcorà LVII, 22-23

[tot està escrit… i l’explicació clara de què vol dir això, de la funció que això té: “és per tal que no desespereu si no aconseguiu quelcom i no us alegreu massa pel que us és donat”…]

“I vàrem enviar a Noè i Abraham, i vàrem donar als seus descendents la profecia i el Llibre, de manera que alguns foren guiats, però molts d’ells foren depravats. Després vàrem enviar a altres enviats nostres per seguir les seves petjades, així com a Jesús, fill de Maria, a qui vàrem donar l’Evangeli; i vàrem infondre compassió, misericòrdia i monacat als cors dels que el van seguir. El monacat fou instaurat per ells mateixos -nosaltres no els hi vam prescriure- només per desig de complaure a Déu, però no l’observaren com havia d’haver estat observat. Donem a aquells d’entre ells que creuen la seva recompensa, però molts són perversos. Creients, sigueu fidels a Déu i creieu en el seu missatger! Déu us donarà així doble participació de la seva misericòrdia. Us proporcionarà una llum amb la que caminar i us perdonarà, ja que Déu és el compendi del perdó i la misericòrdia. Que la gent del Llibre sàpiga que no té poder sobre la gràcia de Déu. La gràcia de Déu està en mans de Déu, que la dona a qui vol. Déu disposa d’una gràcia sense límit.”

Alcorà LVII, 26-29

“Pels que són enviats suaument! Pels que bufen tempestuosament! Pels que escampen un avís en totes direccions! Pels que estableixen la clara distinció! Pels que llancen el recordatori com a justificació o advertència! Certament, allò amb que se us amenaça, sense cap dubte es complirà! Quan els estels s’extingeixin i quan el cel s’esberli, quan les muntanyes siguin reduïdes a pols, i quan els enviats siguin interpel·lats. ”¿Fins a quin dia es difereix tot això?” “Fins al dia del judici!” ¿I què és el que et farà saber que és el dia del judici? Ai, aquest dia, d’aquells que rebutjaren la veritat com si fos mentida! ¿Que potser no vam aniquilar els homes dels primers temps? Després vam fer que d’altres els seguissin: així farem amb els criminals. Ai, aquest dia, d’aquells que rebutjaren la veritat com si fos mentida! ¿Que potser no us vam crear a tots vosaltres a partir d’un vil fluid, que vàrem dipositar en un receptacle segur per un termini determinat? Així ho hem decidit, i que bé que ho hem decidit! Ai, aquest dia, d’aquells que rebutgen la veritat com si fos mentida! ¿Que no hem fet de la terra un lloc de reunió per als vius i per als morts? I que no hi hem posat altes muntanyes? I que no us hem donat aigua dolça per beure? Ai, aquest dia, d’aquells que rebutgen la veritat com a mentida! “Aneu cap al que acostumàveu a negar com a fals: aneu a l’ombra ramificada en tres, que no té consistència i no protegeix contra el foc!” Ja que aquest llença espurnes grans com alcàssers, espurnes que semblen camells lleonats. Ai, aquest dia, d’aquells que rebutgen la veritat com si fos mentida! Aquest serà el dia en que les seves llengües apareixeran emmudides i ni se’ls permetrà excusar-se. Ai, aquest dia, d’aquells que rebutgen la veritat com si fos mentida! Aquest serà el dia del judici, en el que us congregarem a tots vosaltres a tots els que us han precedit. Si disposeu d’alguna artimanya, utilitzeu-la contra mi! Ai, aquest dia, d’aquells que rebutgen la veritat com si fos mentida!"

Alcorà LXXVII, 1-40

“Ànima apaivagada, torna al teu Senyor satisfeta, complaent.”

Alcorà LXXXIX, 27-28

“En nom de Déu, el Benigne, el Misericordiós. Mireu! L’hem revelat en la Nit del Poder. Ah, què et farà entendre què és la Nit del Poder? La Nit del Poder val més que mil mesos. Els àngels i l’Esperit davallen en ella, amb permís del seu Senyor, amb tots els decrets (/per disposar-ho tot). Aquella nit hi ha pau, fins a l’arribada de l’alba.”

Alcorà XCVII

[traducció Mascaró + Cleary; Vernet i Cortés tradueixen “Destí” en lloc de “Poder”, i Grosjean, “decret”]

“¿Veus al que nega el judici? És el mateix que rebutja l’orfe i no anima (a ningú) a alimentar els pobres. Així, ai dels que preguen per ostentació, sense prestar atenció a les seves pregàries, i priven (del necessari) als menesterosos!"

Alcorà CVII, 1-7

[aquí es veu ben clara la vinculació entre la creença en el dia del Judici i les bones obres: qui nega el judici és qui rebutja l’orfe]

“Digues: “és Ell, Déu, U, L’Absolut impenetrable;. no engendra; no és engendrat; res és igual a Ell.”

Alcorà CXII, 1-4

Hadith

13 d’An-Nawâwî:

Segons Anas ibn Malik, l’Enviat d’Al.lah ha dit: "Cap de vosaltres és creient mentre no desitgi pel seu germà el que desitja per a sí mateix."

15 d’An-Nawâwî:

Segons Abu Hurayra, l’Enviat de Déu ha dit: “Que aquell que creu en Déu i en el Darrer Dia digui bé o que calli. Que aquell que creu en Déu i en el Darrer Dia es mostri generós amb els seus veïns. Que aquell que creu en Déu i en el Darrer Dia rebi generosament al seu convidat.”

24 d’An-Nawâwî:

Segons Abu Dharr Al-Ghifari el Profeta ha dit, transmetent les paraules del seu Senyor: “Oh, servents meus, Jo m’he prohibit la injustícia i us l’he prohibit a vosaltres. Per això, no sigueu injustos els uns amb els altres. Oh servents meus, totes esteu extraviats excepte aquell a qui Jo guio. Per això, demaneu-m’ho i Jo us guiaré. Oh servents meus, tots esteu afamats, excepte aquell a qui jo alimento. Per això, demaneu-m’ho i jo us alimentaré. Oh servents meus, tots esteu despullats, excepte aquell a qui jo vesteixo. Per això, demaneu-m’ho i jo us vestiré. Oh servents meus, tots cometeu faltes dia i nit, però Jo perdono tots els pecats. Per això, demaneu-me perdó i Jo us perdonaré. Oh servents meus, inútilment us esforceu en beneficiar-me. Oh, servents meus, si tots vosaltres, del primer al darrer, homes i djinns, tinguéssiu el cor més pur, això no afegiria res al meu Regne. Oh servents meus, si tots vosaltres, del primer al darrer, homes i djinns, tinguéssiu el cor més extraviat, això no disminuiria en res el meu Regne. Oh servents meus, , si tots vosaltres, del primer al darrer, homes i djinns, hem demanéssiu quelcom i Jo satisfés la petició de tots, això no restaria res al que jo posseeixo. Oh servents meus, jo tindré en compte només els vostres actes i us retribuiré en conseqüència. Per això, aquell que trobi una altra cosa, que se’n faci responsable.”

31 d’An-Nawâwî:

Sahl ibn Sa’d ha dit: Un home va anar a veure al Profeta i li digué: “Oh enviat de Déu, dóna’m a conèixer una acció la realització de la qual em procuri l’amor de Déu i el dels homes”. La seva resposta fou: “Desaferra’t (izhad) d’aquest món, Déu t’estimarà. Desaferra’t del que posseeixen els homes, els homes t’estimaran.” [El sufí marroquí Ibn Ajiba va definir el desaferrament (“desapego”) com “el buit del cor que només coneix l’aferrament respecte a Déu”].

32 d’An-Nawâwî:

Segons Abu Sa’id al-Khundri, l’Enviat de Déu ha dit: “No feu el mal, i no torneu el mal pel mal”.

34 d’An-Nawâwî:

Abu Sa’id al-Khundri ha explicat que una vegada li va sentir dir a l’Enviat de Déu: “Si algú de vosaltres veu un mal, que intervingui. Si no pot intervenir, (que el condemni) amb la seva llengua. Si no el pot condemnar amb la seva llengua, (que el desaprovi) en el seu cor: Aquesta és la fe mínima.”

36 d’An-Nawâwî:

Segons Abu Hurayra, el Profeta ha dit: “Aquell que alleugereix a un creient d’una aflicció d’aquest món, Déu li alleugerirà la seva aflicció el Dia de la Resurrecció. A aquell que ajuda a qui es troba en dificultat, Déu l’ajudarà en aquest món i en l’altre. Aquell que protegeix a un musulmà serà protegit per Déu en aquest món i en l’altre. Déu dona socors al seu servidor si aquest dóna socors al seu germà. Aquell que recorre una via buscant una ciència en ella, trobarà una via aplanada vers el Paradís per Déu. Quan la gent es reuneix en una llar consagrada a Déu, per a recitar el seu llibre (l’Alcorà) i estudiar-lo, la Pau de la Presència divina baixa immediatament damunt d’ells, la Misericòrdia els cobreix, els àngels els envolten i Déu els esmenta a aquells que són a prop d’ell. Pel que fa a aquell que les seves obres l’han deixat enrera, la seva nissaga no l’ajudarà a avançar.”

37 d’An-Nawâwî:

Segons Ibn Abbas, l’Enviat de Déu ha dit, referint-se a les paraules del seu Senyor: “Déu inscriu les bones i les males accions.” Després precisà: “Si algú es proposa realitzar una bona acció, però no ho fa, Déu inscriu aquesta acció com una bona acció completa, i si la realitza, Déu inscriu de deu a set-centes bones accions, i fins i tot més. Si algú es proposa cometre una mala acció però no ho fa, Déu l’anota com una bona acció completa, i si la comet, Déu l’anota com una sola mala acció.”

38 d’An-Nawâwî:

Segons Abu Hurayra, l’Enviat de Déu ha dit: “En veritat, Déu ha dit: Jo declaro la guerra a aquell que ataqui a un dels meus amics (wali). La manera més excel·lent que el meu servidor té d’apropar-se a mi es complir les obligacions que jo li he encarregat. El meu servidor s’apropa contínuament a mi a través d’obres meritòries fins que Jo l’estimo, i quan Jo l’estimo, Jo soc la seva oïda a través de la qual hi sent, Jo soc la seva vista a través de la qual ell percep, Jo soc la seva llengua amb la qual parla, Jo soc la seva mà amb la qual atrapa, Jo soc el seu peu amb el qual camina. I si em sol·licita, Jo li acordo sens dubte el que demana, i si busca refugi en mi, Jo li atorgaré sens dubte la meva protecció.”

Al-Hallâdj

Al-Hallâdj (Hussayn ibn Mansûr Hallâdj) va néixer el 244/857 a Tur, Iran. Va morir a Bagdad el 309/922, crucificat i decapitat, després de vuit anys de presó, per haver declarat: "jo soc la veritat". Aquesta expressió, que era mostra de la aniquilació de la seva individualitat en el seu procés d’unió amb l’Únic, va escandalitzar als juristes tradicionalistes i li comportà la mort. Va deixar escrits uns impressionants poemes, que reflecteixen la llibertat de les seves posicions i la gosadia de les seves reflexions. Com la major part dels textos sufis –l’excepció serien potser els molt nombrosos contes, més assequibles-, són textos per meditar i per desxifrar. Si s'entra dins la seva manera de parlar, com aquell qui aprèn una altra llengua, s’accedeix a la gran riquesa que tenen. Cal tenir en compte que sovint els textos religiosos no són evidents, no es fan comprensibles a primera vista; s'han de treballar. Però si es treballen, donen molt de sí. Sentim a Al-Hallâdj:

"Aquí em tens, aquí em tens, secret meu i confidència meva! Aquí em tens, aquí em tens, la meva meta i el meu sentit! Jo Et crido... No! Ets Tu qui em crida cap a Tu! Com t'hauria pogut invocar dient "ets Tu" si Tu no m'haguessis xiuxiuejat "sóc Jo"? Oh essència de l'essència de la meva existència, oh terme del meu intent, oh Tu, la meva elocució, els meus enunciats i els meus balbuceigs! Oh tot del meu tot, oh oïda meva i vista meva, oh la meva totalitat, la meva composició, les meves parts! Oh tot del meu tot, però el tot d'un tot és un enigma i és el tot del meu tot que jo enfosqueixo en voler-lo expressar!

(...)

Què faré amb aquest Amant que em té fascinat, oh Senyor! La meva malaltia ha esgotat els meus metges. Em diuen: "Cura't amb Ell!" Però jo dic: "Pot algú curar-se d'un mal amb aquest mateix mal?" El meu amor pel meu Senyor m'ha arruïnat i m'ha consumit, com em podria queixar al meu Senyor del meu Senyor? Certament, jo l'entreveig, i el meu cor el coneix, però res no el sabria expressar llevat dels meus parpelleigs. Desgraciat és el meu esperit per culpa del meu esperit, ai de mi per culpa de mi, jo sóc l'origen mateix de la meva desgràcia! Sóc com un nàufrag a l'alta mar de qui només els dits sorgeixen demanant ajuda. Ningú no sap què em passa, només Aquell que s'ha ficat dins el meu cor. Ell coneix bé quin mal m'ha escomès, i del Seu voler depèn que jo mori i revisqui! Suprema exigència i esperança, hoste meu, vida del meu esperit, fe meva i part meva d'aquest món!

(...)

Encara que t'amaguis als meus dos ulls en l'invisible, el meu cor observa el teu clarejar, en la distància, des de lluny." (Dîwân, Q. I. Q.: Qasida; M.: Muqatta'a; Y.: Yatama)

"Déu, l'Íntim de les consciències, s'amaga, deixant traces intel·ligibles, pel cantó de l'horitzó, sota plecs de llum. Però, com? El "com" només es concep des de l'exterior, mentre que l'interior del misteri, és en l'Essència Divina per Ella mateixa. Les criatures s'extravien en una nit tenebrosa cercant-Te, i només perceben al·lusions. Es dirigeixen cap a Déu a través de la conjectura i de la imaginació i, mirant cap a l'atmosfera, interpel·len els cels. Doncs bé, el Senyor és entre elles, en cada esdeveniment, en tots els seus estats, en cada moment. Si sabessin, no es retirarien d'Ell ni el temps d'un parpelleig! Ja que Ell no es retira mai d'elles, no, en cap moment. I el seu Aspecte, enmig de les seves criatures, pot ser reconegut per l'Iniciat, gràcies a miracles i a signes." (Dîwân, M. XII)

Per a Al Hallâdj i els sufís, Déu, el rostre subtil de la realitat, és la seva única dedicació, la seva única realitat, que es pot trobar per tot arreu:

"Tinc dos vigies, les meves oïdes, que constaten que T'estimo, i dos més, els meus ulls, que constaten que Tu em mires. Cap més pensament que Tu travessa la meva intimitat. La meva llengua no diu res, llevat del Teu amor. Si miro cap a l'est, Tu n'ets l'orient; si miro cap a l'oest, Tu ets dret davant meu; si miro amunt, Tu ets sobre meu; si miro avall, Tu ets per tot arreu. Ets Tu qui dóna a tot el seu lloc sense localitzar-T’hi, Tu ets en tot el tot, sense ser perible. Ets el meu cor i el meu esperit, la meva consciència i la meva inspiració, i el ritme del meu alè, i el nus del meu organisme." (Dîwân, M. LXIV, Massignon)

“Dos en mi vigilen, testimonis del Seu amor, i dos en mi testimonien que Tu em veus. En el més profund de mi, cap pensament que no sigui per a Tu, i la meva llengua només parla que del teu Amor. Si vull l’Orient, Tu ets l’orient de l’orient I si vull l’occident, tu ets justament davant els meus ulls. Si vull un a dalt, tu ets l’a dalt de l’a dalt, I si vull un a baix, Tu ets tot espai. Tu ets el lloc de tot, o més aviat el seu no-lloc. I Tu ets, etern, en el tot del tot, en el meu cor, la meva ànima, la meva consciència, el meu pensament, l’alternança de les meves respiracions i el nucli de la meva intimitat.” (Dîwân, M. LXIV, Sami-Ali)

“Entre tu i jo hi ha un “jo soc” que em turmenta; oh, aparta d’entre nosaltres el meu “jo soc” amb el teu “Jo soc.” (Dîwân, M. LXIV)

"He vist el meu Senyor amb l'ull del cor i Li he dit: "Qui ets?" Ell m'ha dit: "Tu!" Car per a Tu “on” no és pas un lloc i allà on ets no hi ha “on”. I la imaginació no té imatges de Tu per tal que pugui saber on Tu ets. Tu que abastes tot “on”, com si fos un “no on”, on doncs ets, Tu?" (Dîwân, M. X, Massignon + Sami-Ali)

“Quina és aquesta terra tan buida de Tu que els obliga a mirar amunt, cercant-te en els cels? I Tu els veus, mirant aparentment envers Tu, però en la seva ceguesa no et perceben.” (Dîwân, M. I, Massignon)

“Quina terra és buida de Tu perquè hom es llenci a cercar-te al cel? Tu els veus que et miren a ple dia, però, cecs, no hi veuen.” (Dîwân, M. I, Sami-Ali)

"Al meu interior només hi ets tu, secret suprem que hi endevino. Mira amb els teus propis ulls: queda algun intrús a la casa?” (Dîwân, M. XXIII)

"El teu esperit s'ha barrejat amb el meu esperit com l'àmbar es fon amb el mesc. Si s'Et toca, se’m toca; ja que Tu ets jo, ja no hi ha separació." (Dîwân, M. XLI)

"El teu Esperit s'ha barrejat amb el meu esperit com es barreja el vi amb l'aigua pura. Així que alguna cosa Et toca, em toca a mi! Així doncs, Tu, ets jo, en tot!" (Dîwân, M. XLVII)

“Ets tu qui li amagues al teu cor la intimitat del seu misteri; si no fos per tu, el teu cor no estaria segellat.” (Dîwân, M. LII) “Que potser soc jo? O bé ets Tu? Això faria dos déus: lluny de mi el pensament d’afirmar “dos”! En el fons del meu no-res hi ha una “mateixitat” teva per sempre, I el meu tot, per damunt de tot, es confon amb un doble rostre.” (...) "Entre Tu i jo, hi ha un "sóc jo" que em turmenta. Ah! Que el Teu "Sóc Jo" s'emporti el meu "sóc jo" lluny d'entre nosaltres dos!" (Dîwân, M. LV, Massignon)

“Ai! Tu o jo? Heus aquí dos deus! Lluny de mi, lluny de mi l’afirmació de dos. Per sempre el meu no-ésser és per a Tu un ésser i el meu tot és en tot, equívoc de doble cara. On doncs és el teu ésser allà on miro? Car ja el meu ésser és allà on no hi ha “on”. I on és el teu rostre que jo busco amb la mirada? En la visió del cor? En la visió de l’ull? Entre Tu i jo, hi ha un jo de massa. Que la separació cessi i que el Tu s’emporti el jo!" (Dîwân, M. LV, Sami-Ali)

"Oh Tu, que ets la Reunió del tot, ja no ets "un altre" per a mi, sinó que ets "jo mateix"! (Dîwân, M. LXVIII)

“El teu Esperit s'ha barrejat a poc a poc amb el meu Esperit, fent alternar apropaments i abandonaments. I ara jo sóc Tu mateix, la Teva existència és la meva, i és també el meu voler.” (Dîwân, M. XV i XVI)

"Oh, tu que planteges preguntes sobre la nostra aventura; si ens haguessis vist, ja no ens podries diferenciar. M'he convertit en Aquell a qui estimo, i Aquell a qui estimo s'ha tornat jo. Som dos esperits infosos en un sol cos. (...) Quan tu m'has vist, L'has vist, i quan L'has vist, ens has vist. El Seu esperit és el meu esperit i el meu esperit és el Seu esperit; som dos esperits vivint en un sol cos." (Dîwân, M. LVII)

“He reflexionat sobre les denominacions convencionals (religions) esforçant-me en comprendre-les, i les considero com un Principi únic amb nombroses ramificacions. No li demanis a un home que adopti tal o qual denominació confessional, ja que això l’apartaria del Principi fonamental i, en realitat, és aquest Principi mateix el que ha de venir a cercar-lo. Ell, en qui s’aclareixen totes les significacions i les magnituds; i l’home, llavors, comprendrà.”  (Dîwân, M. L)

"La meva mirada, amb l'ull del coneixement, ha deslliurat el pur secret de la meva meditació. Una Resplendor ha sorgit, en la meva consciència, més tènue que qualsevol concepció aprehensible, i m'he submergit sota l'onada del mar de la meva reflexió, lliscant-hi com llisca una fletxa. El meu cor voleiava, emplomat de desig, enfilat a les ales del meu intent, pujant cap a Aquell a qui, si m'interroguen, amago amb enigmes, i no L'anomeno. Al final del vol, un cop travessats tots els límits, vagava per les planes de la Proximitat, i, mirant llavors en un mirall d'aigua, no vaig poder veure més enllà dels trets del meu rostre. Vaig avançar vers Ell, per presentar-li la meva submissió, arrossegat per la força de la meva capitulació; i ja l'amor, amb el ferro roent del desig, havia gravat en el meu cor la Seva empremta! I la intuïció de la meva personalitat em va abandonar i em vaig apropar tant a Ell que vaig oblidar el meu nom." (Dîwân, Q. VII, Massignon)

“Amb l’ull del saber la meva mirada indicà. Ell indicà amb el seu pur pensament secret. I en la meva consciència aparegué quelcom més subtil, per ser comprès per la imaginació de la meva imaginació. I jo vaig penetrar el tumult del mar del meu pensament travessant-lo com una sageta, i el meu cor s’envolà, amb les plomes de la meva nostàlgia fixades a les ales de la meva determinació, vers Aquell que, si se’m pregunta sobre Ell, l’indico amb un símbol però que no anomeno. Fins que, havent depassat tot límit, errant en els deserts de la proximitat, vaig veure punts d’aigua i no hi vaig veure res que anés més enllà dels límits de la meva imatge. Llavors, dòcil, vaig venir a Ell portant l’extrem de la meva corretja a la palma de la meva submissió. L’amor me’l gravà al cor amb el ferro roent de la nostàlgia, una empremta, quina empremta! I en la proximitat la visió de mi mateix s’absentà de mi, de manera que vaig oblidar el meu nom.” (Dîwân, Q. VII, Sami-Ali)

"Unifica'm, oh el meu Únic, en Tu, fent-me confessar veritablement que Déu és U, mitjançant un acte en el qual cap camí no serveixi de ruta! Jo sóc Veritat en potència, i com que la Veritat en acte és el seu propi potencial que desaparegui la nostra separació! Heus aquí que s’il·luminen radiants claredats, brillant amb les resplendors del llampec!" (Dîwân, M. XXXIX, Massignon)

“El meu Únic m’ha unificat per l‘unificació del Veritable Veritable al que no porta cap camí. Jo soc el Veritable i el Veritable és Veritable pel Veritable. Es revesteix d’ell mateix i la diferència desapareix. Estels purs s’han manifestat, brillant en esclatants llampecs!" (Dîwân, M. XXXIX, Sami-Ali)

"Déu m'ha parlat, des del fons del meu cor, i el meu coneixement ha pres forma en els meus llavis. Se m'ha apropat, a mi que era lluny d'Ell; m'ha fet el seu íntim, i el seu escollit." (Dîwân, M. LIX)

"Així, Ell m'ha escollit, m'ha apropat, m'ha honorat, i el tot, en la seva totalitat, Ell me l'ha confiat i me l'ha fet comprendre. No em queda ja res, ni al cor ni a les entranyes, per on jo no L'aprehengui i Ell no m'aprehengui." (Dîwân, M. LX)

"En el meu cor hi havia molts desigs, però tots han confluït, des que el meu ull t'ha vist. I el que jo desitjava m'ha desitjat, a mi, mestre de criatures ara que Tu ets el meu Mestre. Amics i enemics m'han censurat a causa de Tu només per desconeixement de la meva angoixa. He deixat als altres el seu ser en "aquest món" i la seva devoció per lliurar-me solament a Tu, la meva devoció i el meu "món"." (Dîwân, M. III, Massignon)

“El meu cor tenia capricis dispersos i els meus capricis, des de que l’ull t’ha vist, s’han reunit. Ara em té enveja aquell a qui jo envejava i jo soc el mestre dels altres des de que tu has esdevingut el meu mestre. Només m’acusen en Tu amics i enemics perquè desconeixen la gravetat de la meva prova. He deixat a la gent el seu aquí baix i la seva religió absorbit en el teu amor, oh Tu, la meva religió i el meu aquí baix.” (Dîwân, M. III, Sami-Ali)

"El teu lloc en el meu cor és tot el meu cor, en ell només hi ha lloc per a Tu. El meu esperit et reté entre la meva pell i els meus ossos; mira, si Et perdés, com m'ho faria? Quan miro d'amagar a qui estimo, el meu subconscient ho manifesta amb les llàgrimes que jo amagava." (Dîwân, M. XXXV)

"És massa sofriment, per a mi, l’haver-Te de cridar així, sense parar, com si jo estigués lluny de Tu, o com si Tu fossis absent. Per això Et demano, a Tu, la Teva gràcia, sense cap més temor, ja que no conec cap asceta que, abans que jo, hagi tingut desig, i de Tu." (Dîwân, M. VIII, Massignon)

"Que en tingui prou amb el sofriment de sempre invocar-te, com si jo fos lluny o com si Tu fossis absent, i que jo et demani la gràcia sense desitjar-la, ja que no he vist a ningú, abans que jo, que renunciï a Tu tot desitjant-te." (Dîwân, M. VIII, Sami-Ali)

"Tinc un Amic per a mi, a qui visito en les solituds, present, fins i tot quan escapa a les mirades. No em veuràs escoltar-Lo atentament per percebre el seu llenguatge a través del soroll de les paraules. Les seves paraules no tenen vocals ni elocució, ni res que s'assembli a la melodia de les veus. És com si jo hagués esdevingut l'interlocutor de mi mateix, comunicant a través de la meva inspiració amb la meva essència, en la meva essència. Present, absent, proper, allunyat, inabastable per les descripcions qualitatives, Ell és més proper que la consciència per a la imaginació, i més íntim que l'esclat de les inspiracions." (Dîwân, M. XI)

"Oh, consciència de la meva consciència, que Et fas tan tènue que vas més enllà de la imaginació de tota criatura vivent! I que, patent i ocult alhora, tot ho transfigures des del seu mateix interior!" (Dîwân, M. LXVIII)

"La teva imatge és als meus ulls, el teu record és als meus llavis, la teva llar és al meu cor, on doncs pots ser absent?" (Dîwân, Y. I, Massignon + Sami-Ali)

"Aquell qui, tenint set de Déu, pren la raó per guia, és portat a pasturar en una perplexitat on és deixat agitar-se. Els seus estats de consciència s'hi marceixen, en l'equívoc, i es pregunta, perplex: "Existeix, Ell?"" (Dîwân, M. LXVI)

"Des d'ara ja no hi ha, entre Déu i jo, explicacions intermèdies, ni demostracions, ni miracles, per a convèncer-me. Heus aquí l'explicitació transfigurant dels focs divins que flamegen en mi, tornassolant com una perla irrecusable! La prova és d'Ell, ve d'Ell, va vers Ell, és en Ell, el Testimoni mateix del Real formulant-se en una revelació. La prova és d'Ell, ve d'Ell, en Ell i per a Ell; en veritat, és Ell a qui hem trobat, com un coneixement en la seva demostració. No deduïu més al Creador de la Seva obra creada, tots vosaltres, éssers contingents, que no feu més que donar testimoni dels temps. Aquesta és la meva existència, la meva confessió i la meva convicció, aquesta és la unificació divina de la meva professió de fe i de la meva creença. Així s'expressen aquells que Ell aïlla en Ell, dotant-los amb els dons de la saviesa, en el seu interior i en públic. Aquesta és la consumació d'aquells que Ell extasia, fills de l'emparentament, els meus companys, els meus amics!" (Dîwân, Q. VIII)

"Primer el recolliment, després el silenci; més tard l'afàsia i el coneixement, després la descoberta; finalment, la nuesa. Primer l'argila, després el foc; més tard la claredat i el fred, després l'ombra; finalment, el sol. Primer les roques, després la plana; més tard el desert i el riu, després la crescuda; finalment, l'assecament que permet el pas. I és primer l'embriaguesa, després la desil·lusió; més tard el desig i la proximitat, després la reunió; finalment, l'alegria. I és primer l'abraçada, després la distensió; més tard la desaparició i la separació, després la unió; finalment, la calcinació. I és primer l'angoixa, després la recordació; més tard l'atracció i la conformitat, després l'aparició divina; finalment, la investidura. Frases aquestes accessibles només per aquells que consideren que aquest món no val més que un ral. I veus de darrera la porta, però és sabut que les converses dels homes, quan algú s'apropa, s'ensordeixen en un murmuri." (Dîwân, Q. IV)

"Si l'esquadró de l’allunyament t'assalta, i la desesperació et diu a crits "ja no hi ha esperança", agafa amb la teva esquerra l'escut de la submissió, i amb la teva dreta estreny l'espasa dels plors. En guàrdia, protegeix-te, desconfia del perill de la negligència oculta. I si, en l’obscuritat, l'abandó t'atrapa, continua endavant, cap a la claredat de la pau del cor. Digues a l'Amic: "Mira el meu abatiment; dispensa'm el perdó abans del dia de la Trobada. I en nom de l'amor, no giris l'esquena a l’enamorat sense haver-lo recompensat amb una esperança."” (Dîwân, M. IV, Massignon + Sami-Ali)

"M'has deixat? No, no has deixat la meva consciència, de la qual has esdevingut la joia i el goig. I la separació cau, per ella mateixa, feta miques, i l'estat d'abandonament se'm torna presència, i, en el fons misteriós del meu pensament Tu subsisteixes, ben abans que la imaginació en la meva consciència. Durant el dia Tu ets, en veritat, el meu company i en la fosca, el meu amic." (Dîwân, M. XXV)

“T´he escrit sense escriure és més aviat al meu esperit al que he escrit sense escriure ja que res no separa l’esperit del seu Estimat ni la distància d’una carta i tota carta emanant de Tu, arribant a Tu, és una resposta sense retorn de resposta.” (Sami-Ali 4)

“Una nit sortí el sol d’Aquell que jo estimo, resplendí i no conegué l’ocàs, ja que el sol del dia es lleva a la nit i el sol del cor no s’absenta.” (Sami-Ali 8)

“He refusat la religió de Déu; el refús és un deure per a mi, un pecat per als musulmans.” (Sami-Ali 12)

“Cap allunyament per a mi després del Teu allunyament, després que vaig tenir la certesa que proper i llunyà són un, ja que fins i tot en l’abandó l’abandó m’acompanya. I com pot haver-hi abandó quan l’amor fa existir? Lloat siguis! Tu guies en la puresa perfecta a un adorador pur que només es postrerna per Tu.” (Sami-Ali 13)

“Per orgull vaig refusar la felicitat de l’amor i vaig sofrir el càstig de l’orgull.” (Sami-Ali 20)

“Em sorprenc de Tu i de mi, oh Tu que desitja el desitjós. Tu m’has apropat a Tu fins al punt que he cregut que Tu eres jo. I m’he deixat absorbir en l’amor fins al punt que Tu m’has aneantit en Tu. Oh felicitat meva en la vida i quietud meva després de l’enterrament! En el meu neguit i la meva confiança només Tu m’acompanyes, oh Tu de qui els jardins dels signes abasten tota aparença. Si desitjo quelcom, Tu ets tot el que desitjo.” (Sami-Ali 40)

Ansari

“Vaig venir des del no manifestat i vaig establir la meva tenda en el bosc de l’existència material. Vaig travessar regnes minerals i vegetals, i les meves dots mentals em portaren fins al regne animal; quan el vaig assolir, vaig creuar més enllà; a la closca cristal·lina del cor humà vaig nodrir la gota del jo fins que fou Perla; en companyia d’homes bons vaig recórrer la casa de pregària i, havent-la experimentat, vaig creuar més enllà; vaig emprendre el camí que porta a Ell i a la seva porta em vaig convertir en esclau; llavors desaparegué la dualitat i vaig ser absorbit per Ell.”

La consciència és l’èxtasi

“Ensenya’m a salvar-me dels paranys del jo; agafa’m amb la teva mà, ja que sense la teva Misericòrdia no tinc refugi. Oh Déu, que el meu cervell s’ennuvoli pensant en Tu, que el meu cor gaudeixi amb els misteris de la teva gràcia, que la meva llengua només es mogui per cantar les teves lloances. Només visc per fer la teva voluntat, els meus llavis només es mouen per lloar-te, oh Senyor, el que és conscient de Tu expulsa de si mateix tot el que no ets Tu. Al que és conscient de Tu, de què li serveixen vida, fills, família o coses terrenals? Al que intoxiques amb el teu amor, li atorgués ambdós móns. Però, de què li serveixen al teu foll devot ambdós móns? Oh Senyor, dóna’m un cor per a que pugui vessar-lo en agraïment. Dóna’m vida per a que pugui dedicar-la a treballar per la salvació del món. Oh Senyor, dóna’m discerniment per a que la seducció del món no em pugui tornar a enganyar. Dóna’m força per a que no s’eclipsi la meva fe. Oh Senyor, dóna’m comprensió per a que no em desviï del camí. Dóna’m llum per a guardar-me dels perills. Oh Senyor, vigila’m per a que no m’extraviï. Mantén-me en el camí de la virtut per tal que pugui evitar el remordiment. Oh Senyor, no em jutgis pels meus actes, salva’m per la teva misericòrdia i fes fructificar els meus humils esforços.”

En resposta a la meva pregària

“Oh Senyor, dóna’m un cor lliure de les flames del desig. Dóna’m una ment lliure de les onades de l’engany. Oh Senyor, dóna’m ulls que només vegin la teva glòria. Dóna’m una ment que trobi goig en servir-te. Dóna’m una ànima èbria en el vi de la teva saviesa. Oh Senyor, el meu desig és trobar-te, però les meves forces no són suficients per comprendre’t. Recordar-te és el repòs del meu cor en pena, constants companys són els pensaments de Tu. T’aclamo dia i nit. La flama del teu amor brilla en la foscor de la meva nit. Oh Senyor, qui tu mates no fa olor de sang, qui tu cremes no fa olor de fum, ja que el qui tu cremes és feliç cremant, i el que mates frueix en la mort. Oh Senyor, encara que la flor blava sigui verinosa, ella és del teu jardí, i encara que ‘Abdullah sigui un pecador, és del teu poble. Oh Senyor, quan penso en la teva compassió em sento com un rei coronat; quan penso en els meus pecats soc com pols, i encara menys que la pols. La vida del meu cos glateix només per Tu, el meu cor bat resignat a la teva voluntat. Si l’herba creixés sobre les meves cendres cada bri tremolaria de devoció per Tu.”

La febre de la vida

“Senyor, quan Tu estaves amagat de mi em posseïa la febre de la vida: i quan Tu et vas revelar, la febre de la vida es va allunyar. Oh Senyor, altres homes et temen, però jo, jo em temo a mi mateix, de Tu només en surt el bé, de mi en surt el mal. Cada dia recordo el dia que ha passat, lamentant els meus pecats el temor dels meus actes em desespera. El pensament de la teva misericòrdia és l’únic repòs del meu cor. Altres temen el que portarà el demà, jo temo el que va passar ahir. Oh Senyor, si em fas responsable de les meves faltes, a tu m’aferraré, demanat gràcia. Jo, amb el meu pecat, sóc un àtom insignificant. La teva gràcia resplendeix com el sol. Oh Senyor, per consideració al teu nom, a les teves qualitats, a la teva majestat, escolta el meu lament, ja que només Tu pots redimir-me. Oh Senyor, embriaga’m amb el vi del teu amor. Cenyeix els meus peus amb les cadenes del teu esclavatge. Buida’m de tot excepte del teu amor, i en ell destrueix-me i torna’m a la vida. L’anhel que Tu has despertat culmina en satisfacció. Fes que el meu cos sigui insensible als focs de l’infern. Concedeix-me una visió de Tu en el cel. La flama que has encès, fes que sigui eterna.”

Aquest món impermanent

“Oh pidolaire, l’home està condemnat a mort i ha de marxar d’aquest món. Consideres al món amic o enemic? Si l’entens com a amic, sàpigues que no durarà. Si el tens per enemic, consumeix-lo per tal que no subsisteixi. Contempla el que ets, i d’on vens. Guarda’t del que fas i d’on voldries anar, si vas pel camí de la cobdícia i el desig no tindràs fruits ni bon nom. Amic, no confiïs en tres coses: en el cor, en el temps i en la vida. Al cor, se’l tempta amb facilitat, el temps està sempre fluint i les sorres de la vida s’esgoten. Amic, esforça’t, per tal que puguis convertir-te en home, aplega tresors de sentiments envers d’altres per tal que, amb el favor dels sants i les benediccions d’atendre’ls, puguin les teves galtes empal·lidir i l’amor cap al món refredar-se en el teu cor. Si desitges convertir-te en un home en el món, en el camí de la religió, aprèn a sentir envers els altres, atén els sants nit i dia. Quan siguis com pols als seus peus, et convertiràs en home. Oh home, recorda sempre la mort; renuncia a la discòrdia i a la tirania; considera el que no s’ha fet com a realitzat, i el que s’ha fet com a no efectuat.”

“Observa vigilant l’estat de la teva pròpia ment. L’Amor de Déu comença en la mansuetud.”

“Oh pidolaire, el paradís és només un al·licient; el veritable objectiu és la casa del mateix Déu.”

“Dejunar només és estalviar pa. La pregària formal és cosa de vells. Peregrinar és un plaer del món. Conquereix el cor, dominar-lo és certament un triomf.”

“Amic, observa les teves pròpies faltes; els defectes dels altres no existeixen per a tu.”

“Aprèn de la pupil·la del teu ull a veure els altres però estar cec a tu mateix.”

“Si fas una bona acció, no permetis que se sàpiga: molt millor seria que es divulguessin les teves faltes.”

“Renuncia al desig; supera la maldat i no t’alegris de la desgràcia dels altres. Ni amb paraules cruels ni pel ridícul o el riure fereixis els sentiments d’altres. Abstent-te d’ambdós. Tracta als altres com voldries ser tractat. El que no desitgis per a tu no ho administris a altres.”

“L’obediència cega sense la llum del coneixement és un esforç totalment inútil, com llaurar la sorra.”

“Els alliberats són lliures de les cadenes del ser i del no ser: han obert la seva gàbia i trobat la seva llibertat. Han escurat la copa del desig; ja no s’afanyen per la grandesa mundana Lliures del la joia i la tristesa han trobat el seu veritable ésser; Per sempre habiten en el meravellós Regne de Déu.”

“El desig de coneixement és el sender de l’honor; l’afany de riqueses, el del deshonor.”

“La llei de la vida requereix: 1. Sinceritat amb Déu. 2. Severitat amb un mateix. 3. Justícia amb tothom. 4. Servei als ancians. 5. Bondat amb els joves. 6. Generositat amb els pobres. 7. Bon consell als amics. 8. Paciència amb els enemics. 9. Indiferència envers els necis. 10. Respecte als savis.”

“Sàpigues que hi ha quatre coses que són símbols de mala sort: 1. La ingratitud en la fortuna. 2. La impaciència en l’adversitat. 3. El descontentament amb el que el destí mana. 4. La vacil·lació en servir al pròxim.”

“En aquest camí sigues un home amb el cor ple de compassió. No t’apliquis a vanes accions, ni instal·lis la teva llar al carrer de la cobdícia i el desig.”

“Qui renuncia al desig es converteix en home.”

“Sàpigues que al qui anhela les coses del món el persegueix l’aflicció. El que ambiciona el cel és un peó que treballa per un sou. Però el que desitja Déu, està en el sender de la glòria.”

“Sàpigues que quan aprenguis a perdre’t a tu mateix, abastaràs l’Amat. No hi ha més secrets a revelar, i no sé més que això.”

“El cor preguntà a l’ànima: quin és el principi d’aquesta història? Quina és la seva finalitat i quin el seu fruit? L’ànima contestà: El principi és l’aniquilació del jo, la finalitat és la fidelitat i el fruit és la immortalitat. El cor preguntà: Què és l’aniquilació? Què és la fidelitat? Què és la immortalitat? L’ànima contestà: L’aniquilació és alliberar-se del jo; La fidelitat és la realització de l’amor; I la immortalitat és la unió d’immortal amb mortal.”

“Oh devot, si veritablement estimes Déu, perquè mires amb ulls anhelants alguna cosa que no sigui Ell? En aquest camí l’ull ha de deixar de veure-hi, i l’oïda de sentir, excepte a Ell i d’Ell. Sigues com pols en el seu camí, fins i tot els reis de la terra fan de la pols dels seus peus bàlsam per als seus ulls.”

“El qui sap que aquest cos és de la terra escapa a l’orgull. El qui sap que la llei de Déu preval s’allibera del dolor. El qui sap que tot ha estat preordenat deixa de planificar. El qui sap que tot el que succeeix prové d’Ell està a recer de la tribulació.”

Els obstacles del camí

“Aquesta és la enumeració dels obstacles inherents al Camí, que normalment escapen a la consideració dels cercadors quan comencen.

I. La voluntat La voluntat és cosa del comú dels mortals. Consisteix en l’autenticitat de propòsit, la fermesa d’intenció i la determinació en la recerca. En el camí dels Privilegiats, la voluntat és dispersió i retorn a un mateix. En efecte, la voluntat del servidor és el seu propi desig, que constitueix l’origen de l’engreïment, mentre que la concentració, la troballa i l’anonadament només poden trobar-se quan el servidor és objecte de voluntat, quan és el seu mestre el que vol per ell i per a ell.

II. El renunciament El renunciament és cosa del comú dels mortals. Consisteix en evitar que l’ànima corporal es deixi arrossegar pels plaers, en aconseguir que s’abstingui de tot el que és superflu, en aturar la confusió i en dominar les passions; ara bé, pensar en qualsevol cosa que no té importància en el camí del Privilegiat és magnificar aquest baix món, i abstenir-se de criticar-lo. A més, el principi del renunciament consisteix en condemnar l’exterior apartant-se del món, tot i que romanent en ell interiorment atent. Ara bé, posar la teva atenció en el que és vil, és exactament tornar a tornar al teu jo (…); és reduir al no-res el teu Instant mentre estàs pendent de la teva percepció; és romandre amb tu mateix.

III. L’abandó L’abandó és cosa del comú dels mortals. Consisteix en confiar el que et concerneix al teu mestre i en buscar refugi prop de la seva ciència i de la seva bondat, per tal que ell s’ocupi de tu i et faciliti el necessari. Ara bé, en el camí del Privilegiat, l’abandó no és més que estar cec per veure allò que ens és suficient. En efecte, Déu no deixa res abandonat, sense atorgar-li el suficient conformement a un designi de la Providència, fins i tot si això és motiu d’un conflicte en les intel·ligències, i per a que els ulls hi vegin tèrbol, o perquè sentim inquietud davant del que està estipulat, o per a que estem constantment molestos amb aquest assumpte.

IV. La constància La constància consisteix en abstenir-se de queixar-se davant l’amargor de la prova, en contenir-se al parlar, en no intentar allunyar el que fa mal, i en habituar-se al que repugna. Ara bé, en el camí del Privilegiat és un vel, perquè és una oposició. En efecte, el principi de la constància està en refrenar la queixa, mentre que la veritable actitud consisteix en sortir de la queixa, en el plaer que comporta l’elecció del mestre, i en l’exclusió de tot el que ens pugui succeir, per molt amarg o agradable que sigui.

V. La tristesa La tristesa consisteix a desfer-se de la petulància i dels plaers, i en abraçar l’aflicció. És cosa del comú dels mortals, perquè ens porta a oblidar els favors de Déu i a romandre en l’esclavatge del desig. Ara bé, en el camí del Privilegiat és un vel, perquè la llum del coneixement de Déu il·lumina totes les tenebres i la seva joia dissipa tots els pesars.

VI. La por La por consisteix en despertar-se davant la crida de l’Amenaça, i en posar-se en guàrdia contra el producte de les negligències i contra les conseqüències ineludibles de les faltes greus. És cosa del comú dels mortals. Ara bé, en el camí del Privilegiat la por és a l’origen de la complaença que posa el servent en les seves accions, perquè està satisfet de fer certes coses i tem fer-ne d’altres. Igualment el porta a buscar la seguretat contra el seu mestre, mentre que aquest mereix el seu amor. Finalment, el qui té por insisteix en tenir-se en compte a sí mateix i en protegir-se; ara bé, no resulta creïble que un home intel·ligent estimi al seu mestre mentre sent por davant la seva mirada, i por d’estar en intimitat amb ell en el moment en que pensa en ell.

VII. L’esperança L’esperança consisteix en esperar assolir qualsevol cosa que no es posseeix i en intentar tornar a trobar quelcom que s’ha perdut. És cosa del comú dels mortals. En el camí de Déu, es converteix en una queixa i en estar cec. En efecte, per al que recorre el camí de la bondat i es troba immergit a l’oceà de la generositat, inundat pel diluvi de la benvolença, el que veu venir del seu mestre no li permet desitjar res més, i no li posa de manifest res en les dues Llars que pugui desitjar, més enllà del que li ha estat mostrat. Així, l’esperança és una feblesa i un obstacle; ara bé, en el camí de la llanguidesa hi ha deficiències, mentre que en el camí del servei, hi ha perseverància.

VIII. La gratitud La gratitud consisteix en percebre el favor, en lloar aquell que l’atorga, en mantenir el compromís que això comporta i en declarar que ens sentim gratificats. És cosa del comú dels mortals, perquè situa en peu d’igualtat el seu poder i la teva capacitat. En el camí del Privilegiat, la gratitud reverteix a aquell que atorga, ens condueix a evitar la servitud engendrada pel benefici, a descansar de l’obligació que comporta la generositat, a estar presents en el mateix lloc en el que un s’enfronta a si mateix i girar els ulls envers la nostra pròpia força, el que constitueix l’essència de la subsistència.

IX. L’amor L’amor del servent envers el seu Senyor consisteix a postrar-se davant del poder del seu mestre. En el camí del comú dels mortals, és el sosteniment de la fe; en el camí del Privilegiat, és l’obstacle per l’anonadament. En efecte, és gràcies a l’amor com el comú dels mortals es descarrega del servei (a Déu) i suporta la prova; mentre que, en el camí del Privilegiat, tota pretesa obra del servent no és més que una excusa adient a la seva impotència i a la seva misèria. Per al Privilegiat, la única Realitat és que Déu és l’autor de la devoció, de l’afecte i de l’atenció del servent envers Ell, sense que subsisteixi del servent res que posseeixi una aparença que el distingeixi, o que pugui ser anomenat, res que deixi una petjada, o que sigui possible qualificar o que pugui atribuir-se a un moment determinat.

X. La nostàlgia La nostàlgia consisteix a deixar-se subjugar pel pensament del que es voldria posseir, en sentir-se forçat a suportar la seva pèrdua, i en tornar-ho a cercar amb ardor. És cosa del comú dels mortals, i en el camí del Privilegiat és un obstacle. En efecte, es sent nostàlgia pel que està absent i el que l’experimenta està present, mentre que el camí del Privilegiat consisteix en estar absent, perquè és Déu el que està present. Cap Escriptura, cap tradició vàlida parla de la nostàlgia, perquè la nostàlgia informa d’un allunyament, indica una absència i adreça les mirades cap a una incautació.

Conclusió: El camí dels Privilegiats Sapigueu que l’home no pot fer res per canviar l’acord amb el deixeble que demana de ser dirigit, res per alleugerir la dificultat del que interroga per a conèixer l’inaccessible, res per tancar la fissura oberta en el vaixell, o per evitar la mort d’un adolescent. Però la voluntat dels que pertanyen a Déu d’una forma privilegiada consisteix en despullar-se de tot desig, atenent només al que Déu vol, i en qui ho vol, i per a què ho vol. (…) El seu renunciament consisteix en concentrar la seva atenció fora de la dispersió del que succeeix, perquè, per la llum de la revelació, Déu l’ha preservat de l’aferrament a les situacions. (…) El seu abandó consisteix a complaure’s en el govern de Déu, en alliberar-se de la preocupació pels seus propis assumptes i de l’angoixa que els porta a confiar-se a Déu per tal que Ell els hi arregli la situació (en efecte, han arribat a comprendre que Déu ja ha provist el necessari per a ells, i al preu just, d’acord amb el coneixement que Ell té dels seus interessos), consisteix també en alliberar-se de tota oposició davant d’Ell en aquest respecte. (…) La seva constància consisteix en apartar el seu cor de tota sospita, ja que Déu ha plantejat els seus designis fora de tota clemència i de tota còlera. (…) La seva tristesa consisteix en no esperar res de la seva ànima carnal, instigadora del mal. (…) La seva por consisteix en reverenciar la Majestat i no en témer el càstig; en efecte, témer el càstig ens porta a defensar-nos i mantenir-nos en nosaltres mateixos, mentre que reverenciar la Majestat és honorar Déu i oblidar-se d’un mateix. (…) La seva esperança consisteix en estar àvides de la beguda en la que es troben submergits i de la qual estan ebris. (…)La seva gratitud consisteix en alegrar-se d’allò que han trobat. (…) El seu amor consisteix en anonadar-se amb l’amor que Déu sent per aquells als que estima (…) Finalment, la seva nostàlgia consisteix en sortir de l’aparença que els distingeix, i de les seves pròpies qualitats. (…) Així la voluntat, el renunciament, l’abandó, la constància, la tristesa, la por, l’esperança, la gratitud, l’amor i la nostàlgia són les etapes de la gent de la Llei, que van a la recerca de l’essència de la realitat. Quan han contemplat l’essència de la realitat, els estats dels cercadors desapareixen., tot i que seria més exacte de dir que desapareix el que mai no ha existit, i subsisteix el que mai no ha deixat d’existir - “Mentre que el rostre del teu Senyor, majestuós i noble, és etern" (Alcorà, LV, 27).

Rûmî

“Oh amants, oh amants, és hora d’abandonar el món; el tambor de partida arriba des del cel a la meva oïda espiritual. Contempleu, el cotxer s’ha alçat i ha preparat les fileres de camells, I ens ha suplicat que el lliurem del blasme: perquè, oh viatgers, esteu dormint? Els sons davant i darrera són el renou de la partida i els picarols dels camells; A cada moment una ànima i un esperit s’està endinsant en el Buit. Des d’aquestes estrelles com candeles invertides, des d’aquesta coberta blava del cel, Ha sorgit un poble admirable, del qual es podran revelar els misteris. Un son pesant ha caigut damunt teu des de les esferes circulars: Ai d’aquesta vida tan fàcil, aneu alerta amb aquest son tan pesat! Oh ànima, cerca l’Amat, oh amic, cerca l’Amic, Oh guardià, estigues despert: a un guardià no li toca dormir. A totes bandes hi ha clamor i tumult, a tots els carrers hi ha torxes i candeles. Ja que aquesta nit el món fecund dóna a llum el món que sempre dura. Eres pols i ara ets un esperit, eres ignorant i ara ets savi.” “Què fer, oh musulmans? Perquè jo ja no em reconec a mi mateix. No soc ni cristià, ni jueu, ni gabr, ni musulmà; no soc ni d’Orient, ni d’Occident, ni de la terra, ni de la mar; no provinc de la natura, ni dels cels que van girant. No soc de la terra ni de l’aigua, no soc de l’aire ni del foc; no soc ni de l’empir, ni de la pols, ni de l’existència ni de l’essència. No soc de l’Índia, ni de la Xina, ni de Bulgària, ni de Saqsin; no soc del regne d’Iraq ni del país de Khorassan. No soc d’aquest món ni de l’altre, ni del Paradís ni de l’Infern; no soc d’Adam ni soc d’Eva, ni de l’Edèn ni de Rizwan. El meu lloc és no tenir lloc, les meves petjades no tenir petjades; no tinc ni cos ni ànima, ja que pertanyo a l’ànima de l’Amat. He apartat la dualitat, he vist que els dos móns són l’U: L’U cerco, l’U conec, l’U veig, l’U invoco. Ell és el Primer, Ell és el Darrer, Ell és el Manifest, Ell és l’Ocult. No en conec d’altre que “oh, Ell” (ya hu) i “oh, Ell, el que és!” (ya man hu). M’he embriagat en la copa de l’amor, he perdut de vista els dos móns; no tinc altre finalitat que l’embriaguesa i l’èxtasi. Si he passat sense Tu algun instant de la meva vida, des d’aquest moment me’n arrepenteixo. Si obtinc en aquest món un sol moment amb tu, trepitjaré els dos móns, ballaré triomfalment per sempre.” (Vitray-Meyerovitch, Anthologie du soufisme, p. 262-263) “Un va preguntar: quina és la Via? Li va dir: la Via és renunciar al desig. Ja que cerques el desig i la voluntat de l’Amic, perseguir el teu propi desig és il·lícit per a tu.” (Oda 374)

“Una vegada un home arribà i trucà a la porta del seu amic. El seu amic digué: “qui ets, oh fidel?” Ell digué: “Soc jo.” L’amic respongué: “No hi ha admissió. No hi ha lloc per al que és cru a la meva festa ben cuita. Només el foc de la separació i l’absència pot coure al cru i alliberar-lo de la hipocresia! Ja que el teu ego encara no t’ha deixat, has de cremar en ferotges flames.” El pobre home s’allunyà i durant tot un any va viatjar cremant de dolor per l’absència del seu amic. El seu cor cremà fins que fou cuit; llavors tornà i s’apropà a la casa del seu amic. Trucà a la porta amb por i torbació que alguna paraula descuidada pogués caure dels seus llavis. El seu amic cridà: “qui hi ha a la porta?” Ell respongué: “Ets Tu qui és a la porta, oh Estimat!” L’amic digué: “Ja que aquest soc jo, deixa’m entrar; no hi ha lloc per a dos “jo” en una casa.” (El Masnavi, Barcelona, Visión Libros, 1984, p. 64-65)

“Purifica’t dels atributs del jo per a poder contemplar la teva pròpia essència pura, contempla al teu propi cor totes les ciències dels profetes, sense llibres, sense professors, sense mestres. El llibre del sufí no està format per tinta i lletres; El seu llibre és un cor blanc com la neu” (Vitray-Meyerovitch, Anthologie du soufisme, p. 38)

"El camí és solament un pas: dóna un pas fora de tu mateix per arribar a Déu. Sortir d'un mateix és adonar-se que no existeix un tal "un mateix" i que res existeix llevat de Déu." (Vitray-Meyerovitch, E. Rumi et le soufisme, p. 162)

“Tot és u, l’onada i la perla, el mar i la pedra. Res del que existeix en aquest món no és fora teu. Busca bé en tu mateix el que vols ésser, ja que ho ets tot. L’historia sencera del món dormisqueja en cada un de nosaltres.” (Paroles soufies, p. 36)

"Algú preguntà: ¿quina és aleshores la utilitat de les paraules i dels termes? El mestre respongué: la paraula és útil perquè incita a la recerca i no perquè per mitjà d'ella es pugui obtenir el que es cerca. Si així fos, no caldrien els esforços ni la renúncia a sí mateix. La paraula és com una cosa que veiem moure's en la llunyania; correm vers ella per a veure-la, però no ho podem fer per causa del seu moviment. Així és, en el seu aspecte ocult, la paraula de l'home; ella t'incita a cercar el sentit encara que en realitat no puguis veure’l." (Fihi-ma-fihi, p. 231)

"El camí de Déu és estret, perillós i cobert de neu. El primer que hi va arriscar la vida va ser ell (Muhammad); obrí el camí amb el seu cavall. Sense la seva guia i la seva protecció aquest camí és intransitable: ell va ser el primer que el va desembarassar, va col·locar senyals i va plantar estaques, com si digués: 'no heu d'anar en aquella direcció ni tampoc en aquella altra; si aneu cap allà perireu així com periren els pobles d'Ad i de Thamud; heu d'agafar aquesta direcció i aleshores trobareu la salvació com la trobaren els creients'. L'Alcorà no té cap altre destí fora d'indicar la direcció als creients: "en el seu interior hi ha senyals evidents". Aquest verset significa: "Hem dotat d'indicacions els camins; si algú intenta derruir-les el món sencer es llençarà sobre ell dient: 'per quina causa derrueixes la nostra ruta i cerques la nostra perdició? seràs potser un lladre del gran camí?' Tanmateix, has de saber que el guia és Muhammad i qui no arriba a ell no pot arribar a Nosaltres"." (Fihi-ma-fihi, p.266)

“Déu digué: "un enviat sorgit d'entre vosaltres a vosaltres retorna". La gran massa d'aigua és de la mateixa natura que la petita gota i ambdues comparteixen una mateixa essència. Si la petita gota no es reconeix en l'essència de la gran massa d'aigua, aquesta manca no és deguda a la seva essència: un mal company la va enterbolir amb el seu reflex i ella no sap si el seu temor a la gran massa d'aigua i al mar provenen de la seva pròpia essència o de la nefasta influència d'aquest mal company amb qui es va barrejar íntimament." (Fihi-ma-fihi, p.54)

"He mort com a mineral per a fer-me planta, i he mort com a planta i rosa, per a fer-me animal, i he mort com animal per a fer-me home. Perquè témer? Quan ha estat la mort una minva? Un cop més moriré com a home per a remuntar-me a la benaurança angèlica; i també transcendiré l'àngel i continuaré el meu camí: llevat de Déu, tot mor. Quan hagi sacrificat la meva ànima angèlica, em convertiré en allò que el pensament no pot concebre. Tan de bo deixi d'existir, ja que la inexistència proclama amb melodies d'orgue: Nosaltres retornarem a Déu." (Nicholson, R.A. Los místicos del Islam, p. 146)

"Si ens busques, busca'ns en el goig, perquè som els habitants del regne del goig. Fins i tot la mateixa mort ha de ser motiu de joia." (Vitray-Meyerovitch, E. Rumi et le soufisme, p. 59)

"Un cor entristit no és veritablement un cor davant del seu rostre que il·lumina el goig infinit." (Odes mystiques, no. 365)

“El qui busca un germà sense defectes, resta sense germà.” (Paroles soufies, p.19)

“Aquest món és una presó, i nosaltres som els presoners: feu un forat a la presó, evadiu-vos. Des del moment que vas venir al món, hi ha una escala davant teu. Aquesta ascensió no és pas la d’un home envers la lluna, sinó la de la canya de sucre fins al sucre.” (Paroles soufies, p. 20)

"No hi ha lloc per a dos "Jo" davant de Déu. Tu dius "Jo" i Ell diu "Jo"; o bé ets tu qui mor o bé és Ell qui ha de morir davant teu per tal que tota dualitat desaparegui. Tanmateix, Ell no pot morir, ni objectivament ni subjectivament, ja que "Ell és el vivent, el que mai no mor". Tanta és la seva gràcia que si pogués morir ho faria per tu; ara bé, com que la seva mort és impossible, mor tu mateix per tal que Ell es manifesti en tu i desaparegui la dualitat." (Fihi-ma-fihi, p. 44)

"La raó és bona i desitjable fins que et fa arribar a la porta del Rei. Quan hi hagis arribat, repudia-la ja que, com un bandoler, la raó et serà perjudicial i nociva. Quan arribes a Ell, abandona't a Ell, no tens res a fer amb el "com" i el "perquè"." (Fihi-ma-fihi, p. 147)

“La raó és la cadena dels viatgers i els amants, fill meu; trenca la cadena, el camí és clar i obvi en endavant, fill meu. La raó és una cadena, el cor una trampa, el cos una il·lusió, l’ànima un vel; el camí està amagat de totes aquestes pesantors, fill meu. Quan t’has elevat de la raó, l’ànima i el cor, i has marxat, encara aquesta certesa i aquesta visió directa estan en dubte, fill meu. L’home que no s’ha apartat de l’ego no és un home, fill meu; l’amor que no és de l’ànima no és més que una llegenda, fill meu. Aixeca el teu pit com una diana davant la sageta del seu decret; sigues fort, ja que la sageta del seu decret ja és a l’arc, fill meu. (…) L’Amor no és assumpte d’adormits, tous i delicats, l’Amor és assumpte de valents i herois, fill meu. (…) Estigues atent, tanca la boca i roman en silenci d’ara en endavant com una closca d’ostra, ja que aquesta llengua teva és en realitat l’enemic de l’ànima, fill meu." (Poemes sufís, p. 18 i 19)

“La Raó diu: “Les sis direccions són la frontera, i no hi ha cap sortida.” L’Amor diu: “Hi ha un camí, i per ell he viatjat molts cops.” (Poemes sufís, p. 43)

“L’home de Déu està begut sense vi, l’home de Déu està tip sense carn. L’home de Déu està atordit i perplex, l’home de Déu no té menjar ni son. L’home de Déu és un rei sota un mantell de dervitx, l’home de Déu és un tresor en una ruïna. L’home de Déu no és de l’aire ni de la terra, l’home de Déu no és del foc ni de l’aigua. L’home de Déu és un mar il·limitat, l’home de Déu plou perles sense un núvol. L’home de Déu té cent llunes i cels, l’home de Déu té cent sols. L’home de Déu és savi a través de la Veritat, l’home de Déu no aprèn amb llibres. L’home de Déu va cavalcar lluny del No-ésser; l’home de Déu està gloriosament atès." (Poemes sufís, p. 87 i 88)

“Oh amants, oh amants, és l’hora d’abandonar aquest món; el timbal de la sortida arriba fins a la meva oïda espiritual des del cel. Mira, el guia ha aixecat i disposat la fila dels camells, i ens ha pregat que l’absolvem de culpa; perquè, oh viatgers, esteu adormits? Aquests sorolls davant i darrera són l’estrèpit de la partida i els esquellots dels camells; a cada moment una ànima i un esperit es posen en camí cap al Buit.” (Poemes sufís, p. 103)

“Ells diuen: “El rei de l’amor no és fidel.” Mentida! Ells diuen: “La teva nit mai no tindrà una albada.” Mentida! Ells diuen: “Perquè et mates per amor? Després de la mort del cos, no hi ha supervivència.” Mentida! Ells diuen: “Les teves llàgrimes vessades per amor són vanes; un cop que els ulls s’han tancat, no hi ha cap trobada.” Mentida! Ells diuen: “Quan deixem el cicle del temps, més enllà de la nostra ànima no viatjarem.” Mentida! Les persones que no han escapat de la fantasia diuen: “Les històries dels profetes eren totes meres fantasies.” Mentida! Les persones que no han seguit el camí correcte diuen: “El servent no té camí per arribar a Déu.” Mentida! Ells diuen: “El que sap tots els secrets no revela al servent els secrets i misteris de l’Invisible sense un intermediari.” Mentida! Ells diuen: “Aquests no obren el secret del cor al servent, i ell no puja pietosament al servent fins al cel.” Mentida! Ells diuen: “Qui té terra en la seva composició mai no serà familiar amb l’amfitrió celestial.” Mentida! Ells diuen: “L’ànima pura mai no volarà sobre les ales de l’amor des d’aquest niu terrenal fins a l’aire lliure.” Mentida! Ells diuen: “Aquest sol de Déu mai no donarà retribucions pel pes dels respectius àtoms de bé i mal als homes.” Mentida! Guarda silenci; i si algú et diu: “La parla no té altra expressió que les lletres i els sons.” Mentida!" (Poemes sufís, p. 130 i 131)

“El dia de la mort, quan el meu fèretre sigui portat, no et creguis que el meu cor és en aquest món. No ploris per mi i cridis: “Quina desgràcia, quina desgràcia!” Cauries a la trampa del diable –això sí que seria una desgràcia. Quan vegis el meu cotxe fúnebre, no cridis: “Se n’ha anat, se n’ha anat!” Aquest temps serà per a mi la unió i la trobada. Quan em lliuris a la tomba, no diguis: “Adéu, adéu!” Ja que la tomba és una cortina que amaga la comunió del Paradís. Després de contemplar el descens, considera la resurrecció; com perjudicaria la meva posta al sol i a la lluna? Per a tu sembla una posta, però és una sortida; encara que la tomba sembli una presó, és l’alliberament de l’ànima. Quina llavor s’ha enfonsat en la terra sense créixer? Perquè dubtes al mirar la llavor humana? Quina galleda ha estat baixada sense sortir plena a vessar? Quina raó tindria el Josep de l’esperit per a queixar-se del pou? Tanca la teva boca en aquest cantó i obre-la en el més enllà, ja que en l’aire del no-lloc el teu cant serà triomfal." (Poemes sufís, p. 142 i 143)

Aquest bonic poema d’en Rumi el veurem en dues traduccions, diferents (en aquest cas una ha passat per l’anglès i l’altre pel francès) però dient el mateix (com passa sovint en la traducció de textos àrabs antics): “Era neu i em vaig fondre i em va absorbir la terra, fins que em vaig fer vapor d’ànima i vaig pujar al cel.” (Kenneth Cragg, La sabiduría de los sufíes) “Jo era neu, i em vaig fondre sota els teus raigs; la terra se’m begué; boira d’esperit, pujo cap al cel.” (Vitray-Meyerovitch, E. L’Islam, l’autre visage, p. 73)

“La meva vida es resumeix en tres paraules: era cru, vaig ser cuit, i després calcinat.” (Vitray-Meyerovitch, E. L’Islam, l’autre visage, p. 72)

“La veritat és que els raigs de sol piquen a la paret, i la paret només reflecteix aquesta llum deixada. Perquè lliurar el teu cor a simples pedres, oh innocent? Ves! Busca la font de la llum que brilla sempre!” (El Masnawi)

“No tinguis en compte la teva feblesa. Atenció: aquesta feblesa tradueix la teva ingratitud! Pren en consideració el teu poder, ja que aquest poder ve d’Ell. Sàpigues que el teu poder és el do d’Aquell que És. L’Amat ho és tot, l’amant només és un vel. L’Amat viu, l’amant és material mort. La prova del sol és el sol mateix. Si estàs buscant la prova, no apartis el rostre! Quan el lloo és en realitat quan no li adreço lloances, ja que lloar-lo seria provar que jo existeixo. I aquesta existència seria el meu pecat. En la seva presència som no existència. Què és el meu ésser en la seva presència? Ombra. Qualsevol que digui "Jo" i "Nosaltres" davant la Porta serà rebutjat, Ja que continua negant la Unitat. Aparta la mà dels teus ulls i contempla. Si no hi veus, la culpa no és de la existència sinó de la mà que amaga la visió. L’home és un ull, la resta només és carn. Y la visió és contemplar a l’Amat. Si no aconsegueixes contemplar, més et val ser cec. Purifica l’ull del teu cor de tota imperfecció Per a poder contemplar el Seu palau. Quan Muhammad fou alliberat de la fumera de les passions, mirés on mirés allà hi havia la Faç d’Al.lah.” (El Masnawi)

Attar

Attar (Farîd ud-Din Muhammad 527/1140 - 617/1230), era originari de Korashan. El seu ofici de comerciant de perfums li va valer el sobrenom d’Attar (“el que comercia amb perfums”). Apart d’això poca cosa se sap de la seva vida. Va deixar darrera d’ell una extensa obra: molts poemes i alguns tractats en prosa (Memorial dels sants, El llibre diví, El llenguatge dels ocells, el Llibre de les proves i el Llibre dels consells). Sentim-lo:

"Oh, tu que cerques el misteri! Intenta descobrir-lo abans que la vida no et sigui arrabassada; car si, viu, no el trobes per tu mateix, com podràs un cop mort conèixer el secret de la teva existència?" (Le livre divin, p. 149)

"Cal menysprear l'orgull i la suficiència; seguir el camí de la dolçor i la generositat." (Le livre divin, p. 263)

"Si mors abans de morir, ni que només sigui un sol instant, en aquest instant et veuràs senyor de l'univers." (Le livre divin, p. 39)

"Si li diuen: "ets o no ets? tens o no el sentiment de l'existència? estàs en el centre o no ho estàs o estàs a la vora? ets visible o amagat? ets perible o immortal? ets una cosa i l'altra o cap de les dues coses? o, també, existeixes o no existeixes?" respondrà positivament: "no sé res de tot això, ho ignoro i m'ignoro a mi mateix. Estic enamorat, però no sé de qui; no sóc ni fidel ni infidel. Qui sóc doncs? Ignoro fins i tot el meu amor; tinc el cor ple i, alhora, buit d'amor." (Le memorial des saints, p. 251)

Ibn-Arabi

Ibn 'Arabi (o Abenarabi), originari de Múrcia (542/1155) i mort a Damasc (627/1240), és considerat el més gran pensador de la mística musulmana. Contemporani d’Averroes i Maimònides, va escriure centenars d’obres de les que se’n conserven uns cent cinquanta títols. Va estudiar a Lisboa, Sevilla i Córdoba, on tractà amb Averroes; cap al 1200 va marxar a Orient i des de 1223 fins a la seva mort romangué a Damasc convidat pel sobirà. La seva tomba es convertí aviat en centre de peregrinació. Sentim-lo:

“Déu és absolut o restringit, així com Ell vol; i el Déu d’una creença religiosa és subjecte a limitacions perquè és el Déu contingut al cor del seu servent. Però el Déu absolut no és contingut enlloc. El creient prega al Déu que és contingut en la seva forma de creença i amb el qual ell ja ha connectat. Es prega a si mateix, ja que el seu Déu és fet per ell mateix, i pregar a l’obra és pregar al qui l’ha feta: la seva excel·lència o imperfecció pertany al qui l’ha feta. Per això blasma les creences dels altres, i no ho hauria de fer si fos just. Més enllà del dubte, el qui adora aquest Déu particular demostra ignorància quan critica els altres sobre les seves creences. Si hagués entès la dita de Junaid “El color de l’aigua és el color del vas que la conté”, no interferiria amb les creences dels altres, sinó que percebria Déu en cada forma i en cada creença. És perquè no coneix veritablement Déu sinó que es fonamenta només en opinions, com diu la paraula divina: “M’ajusto a l’opinió que el meu servent té de Mi”, el que vol dir: no em manifesto al meu adorador més que sota la forma de la seva creença; per tant, si vol, que generalitzi o que determini. La divinitat conforme a una creença és la que pot ser definida, i la Divinitat , és la que el cor pot contenir (“Ni els meus cels ni la meva terra em poden contenir, però el cor del meu servent fidel, em conté”). Ja que la Divinitat absoluta no pot ser continguda per cap cosa, ja que Ella és l’essència mateixa de totes les coses i la seva pròpia essència.” (Vitray-Meyerovitch, Anthologie du soufisme, p. 265)

“Oh estimat, escolta! Jo soc la Realitat del món, el centre i la circumferència, les parts i el tot. Soc la Voluntat establerta entre cel i terra. Si he creat en tu la percepció ha estat només per a que pugui ser objecte de la meva percepció. Per tant, si em perceps et perceps a tu mateix, encara que no sàpigues percebre’m a través teu. Em veus i et veus pel meu ull, no és el teu ull el que pot concebre’m. Quants cops t’he cridat i no m’has sentit! Quants cops m’he mostrat a tu i no m’has vist! ¿Perquè no em veus? ¿Perquè no em sents? Estic més a prop teu que tu mateix, més a prop que la teva ànima i el teu respirar.” (El nucli del nucli)

Altres autors

Entre els fundadors dels dervitxos a l’Anatòlia del segle XIII hi trobem Yunus Emré, que escrigué coses tan boniques com: “No estaràs construït fins que no estiguis en ruïnes” (Paroles soufies, p.15), o “Déu, dóna’m un amor que faci que ja no sàpiga on em trobo, que em perdi de mi mateix contra la meva pròpia voluntat. Capgira’m de tal manera que l’ahir es barregi amb l’avui, que jo no sigui res més que aquest desig que cap imatge no satisfà. Agafa’m, pren-me de mi mateix i omple’m finalment de tu.” (Paroles soufies, p.23), o “Els qui cremen del foc de l’amor, tot el seu cos esdevé llum. Aquest foc no s’assembla al foc, no en surt cap flama” (Paroles soufies, p.24).

I Sultan Valad diu: "Uniu-vos a mi i sortiu de vosaltres mateixos, per tal que "Jo" em converteixi en el vostre "jo". I sortiu de la vostra existència per tal que la Meva existència sigui la vostra existència. Car "quan estimo el meu servent sóc per a ell oïda, ull, llengua i mà." (Maître et disciple, p.53)

I aquests són fragments de la història de Râbi’â al Adawiya (108/721-188/801), que fou venuda com esclava de petita i visqué a Basra. Poc se sap d’ella, excepte que els seus contemporanis veneraven la seva santedat i les seves prèdiques:

"Deia Râbi'â: "qui adora el seu Senyor per temor o amb desig d'alguna recompensa, és un mal servent". "I tu per què l'adores?" -li preguntaren. "No esperes el Paradís?". Ella respongué: "no en teniu prou amb que se'ns permeti adorar-lo?". Râbi'â acostumava dir: "Oh, Déu meu, si t'adoro per por a l'infern, crema'm a l'infern; si t'adoro amb l'esperança del Paradís, exclou-me del Paradís; però si només per Tu t'adoro, no m'amaguis la teva bellesa eterna." (Vitray-Meyerovitch, Anthologie du soufisme, p.210)

"El Profeta digué: "una dona pecadora que duia una vida immoral i depravada, caminava un dia per un camp. Va veure un pou en el camí i, a prop del pou, un gos assedegat amb la llengua a fora. Amb molta tendresa, va deixar de banda el que anava a fer, es va treure el mantell per a fer-lo servir de corda i la seva sabata li va servir de cassó. D'aquesta manera va poder treure aigua del pou i donar de beure al gos. Per aquesta acció Déu la glorificà en els dos móns. La nit de la meva ascensió la vaig veure, bella com la lluna, habitant el Paradís"." (Vitray-Meyerovitch, Anthologie du soufisme, p.220)

Heus aquí la pregària de Râbi’â: “Oh Déu meu, la porció de bens terrenals que m’hagis reservat, dóna-la als teus enemics, i allò que m’hagis reservat a l’altre món, dóna-ho als teus amics: amb Tu sol en tinc prou. Oh Déu meu, si t’adoro per por a l’infern crema’m a l’infern, i si t’adoro per la esperança del paradís, exclou-me del paradís. Però si t’adoro per Tu mateix, no em privis de la teva bellesa eterna. Oh Déu meu, el meu únic desig i la meva única ocupació en aquest món és recordar-me sempre de Tu, i el meu únic anhel respecte al món a venir és trobar-te. Però Tu, oh Déu meu, fes el que Tu vulguis.”

Acabem amb aquesta bonica pregària atribuïda a Muhammad: "Oh, Déu meu! Posa llum dins el meu cor, llum en la meva tomba, llum en la meva oïda, llum en la meva vista, llum en els meus cabells, llum a la meva pell, llum en la meva carn, llum en la meva sang, llum en els meus ossos, llum davant meu i llum darrera meu, llum sota meu i sobre meu, llum a la meva dreta i a la meva esquerra. Oh, Déu meu!, acreix la meva llum, dóna’m llum, converteix-me en llum, Oh, llum de la llum, per la teva misericòrdia, oh, Misericordiós." (Vitray-Meyerovitch, Anthologie du soufisme, p. 151)